El glamur en temps de canícula
Després del sobresalt de la manca del gel al mercat, ara aflora la incertesa de poder complimentar els nostres convidats, o a un mateix quan li ve de gust, amb un bon menjar a base de pollastre pur i lliure de tots els pecats. Sortim d'un sobresalt per embarcar-nos en un altre, i sembla que tot manca de serietat. Continuam sense taxis i en l'horitzó tenim la promesa –per cert, molt dubtosa però tampoc cal ser desbaratadora– que al setembre hi haurà una gratuïtat i bon servei dels trens de SFM. Cal recordar, encara que ja és repetitiu, que l'estació Intermodal continua patint el mal estrany que afecta i caracteritza les seves escales mecàniques; algunes vegades pugen i moltes altres queden inamovibles com si estiguessin en vaga o en una eterna protesta pacífica contra tot el que les envolta.
Continuam sense taxis i, mentre estrenyia la calor, una part de la premsa va quedar sense inspiració i va naufragar en les pantalles i profunditats filosòfiques dels tiktokers, instagramers, influencers i tota la tribu dels pseudohumans. Les notícies es van convertir en el ressò del que reflecteixen en les seves xarxes socials, i que ara semblen la font d'inspiració d'alguns periodistes de la premsa escrita. Mentre estrenyia la calor, en temps de canícula i de sequera econòmica de famílies que breguen un dia sí i un altre també amb el despropòsit de tot el que està ocorrent, els mateixos mitjans dedicaven articles a l'elegància i el ben vestir de membres de la família reial amb un excessiu elogi als encertats models i pentinats que lluïen les protagonistes d'aquestes publicacions, que no són més que el reflex del que fins i tot queda arrelat en la societat o almenys en una part, i amb això em referesc a aquesta visió de només valorar el gènere femení a través de la seva vestimenta, dit d'una altra manera, la seva pela.
El ben vestir, les meravelloses vacances i la bona vida d'un grapat d'éssers als quals es denomina vulgarment com “la flor i nata de la societat” alimenten la premsa que ja ha perdut el rumb de la seva missió social, i que mitjançant aquests articles aferma la incultura de la tafaneria, i que ara, gràcies a plataformes com Netflix, s'està duent a un altre nivell. Qualsevol pot dirigir i produir una sèrie o documental sobre la seva pròpia vida per demostrar als espectadors, assedegats de voyeurisme legitimat per la indústria de consumir les vides alienes, que el seu nivell de vida és inassolible per una majoria que viu i mor en l'anonimat.
Sembla que el glamur en temps de canícula alleuja l'angoixa d'un futur incert, reviu la fe infringida a poder viure sense sobresalts i, si per casualitat a un li antulla plantejar-se dilemes existencials com “ser o no ser”, “vaig o venc”, “què va ser primer l'ou o la gallina?” o recitar en una biblioteca el soliloqui de Segismundo: “Què és la vida? Un frenesí; què és la vida? Una il·lusió, una ombra, una ficció…”, la resposta més coherent al nostre “segle de silicona”, en comptes de “segle d'or”, la trobaria en la sèrie de Netflix La marquesa, i més concretament, en les següents profundes i sàvies paraules de la protagonista, amb les quals acab aquesta al·lucinació estival: “El que a alguns els podia semblar una vida de pel·lícula, per a mi no deixa de ser el més normal del món”, així va sentenciar la sisena marques de Griñón, socialite, aristòcrata, dissenyadora de moda, xef, col·laboradora de televisió espanyola i, sobretot, 'Tami' per als amics.
Malika Kathir és filòloga
