Ucraïna: vergonya europea
L’any 2006 Putin va enviar dos agents a Londres per assassinar el dissident Aleksandr Litvinenko. El van enverinar fent servir un isòtop radioactiu de provinença indubtablement russa. Hi ha moltes maneres d’eliminar una persona sense que es pugui saber del tot si el mort ha estat víctima d’un assassinat, d’un accident o d’un atracament violent. Però el mètode triat aquí tenia dues particularitats. La primera, feia clar de manera pública que això era una ordre del Kremlin. La segona, es va fer servir –en temps de pau i entre milers de civils– un mètode susceptible de danys col·laterals considerables. Anys després encara es podia detectar l’excés de radioactivitat allà on Litvinenko va passejar-se abans de caure malalt i morir. Un cop investigat l’assumpte, Scotland Yard va poder identificar dos sospitosos, ciutadans russos, i en va demanar l’extradició. Rússia s’hi va negar: a aquelles altures el principal sospitós ja era membre del Parlament rus, nominat per un partit afí a Putin, i, per cert, havia passat uns dies a l’hospital sembla que per excés de radiació.
Davant d’aquesta agressió, què vam fer els europeus? Res.
L'any 2014 Putin va envair Ucraïna. Amb el pretext de l'existència d'un govern nazi a Kíev i la suposada necessitat de protegir les regions de parla russa, primer va enviar tropes sense insígnia a ocupar Crimea, i després va orquestrar i armar insurgents al Donbass. Un cop fet un referèndum altament sospitós, va incorporar oficialment el territori de Crimea a la Federació Russa. Es tractava del primer moviment de fronteres externes i annexió a Europa des del final de la Segona Guerra Mundial. El juliol de 2014, un míssil de fabricació russa disparat des dels territoris controlats pels insurgents va matar les 298 persones que volaven en el vol civil MH17, en camí d’Amsterdam a Kuala Lumpur. Per descomptat, tots civils innocents.
Davant d’aquestes agressions, què vam fer els europeus? Res.
El 2018 Rússia va tornar a enviar una colla d’assassins al Regne Unit. Aquest cop l’objectiu era Serguei Skripal, un antic membre dels serveis d’intel·ligència russos que havia actuat com a agent doble, havia estat alliberat en un intercanvi d’espies el 2010 i s’havia establert a Salisbury. El mètode triat: Novitxok. Un agent nerviós desenvolupat per la difunta Unió Soviètica. Altre cop, un mètode escollit òbviament perquè no hi hagués dubte de qui tenia el dit al gallet. I altre cop també un mètode que podia matar civils, i que en aquest cas ho va fer: la veïna innocent Dawn Sturgess va trobar per accident l’ampolla de colònia on havien portat l’arma química, la va fer servir i va morir a conseqüència d'això.
¿Algú recorda si els europeus vam fer alguna cosa de resultes de la mort d’una ciutadana europea per causa d’assassins russos? No, no vam fer res.
L’any 2019, un migdia d’agost un agent rus passant en bicicleta va disparar al cap a un antic combatent txetxè al Kleiner Tiergarten Park, a Berlín. Les autoritats van poder detenir l’assassí, que havia vingut des de Rússia amb un passaport fals. La investigació posterior va trobar evidència sòlida de lligams amb els serveis secrets russos, tot i que les persones acusades, altre cop, no han estat mai extradides.
I, altre cop, els europeus tampoc no vam fer res.
Tot això sense parlar de les operacions de desinformació orquestrades per intervenir en eleccions europees, primer en països de l’Est com les repúbliques bàltiques, Polònia i Hongria, i el 2017 intervenint directament en les eleccions presidencials franceses disseminant informació perjudicial contra Macron. Altre cop, per descomptat, no vam fer res.
De fet, la veritat és encara més vergonyosa. No només no hem fet res en termes de represàlies sinó que no hem invertit gens en la nostra capacitat militar. A més, hem anat construint més canonades de gas per augmentar progressivament la nostra dependència energètica d’un tirà que es dedica a assassinar impunement en territori europeu i a violar fronteres i eleccions. Durant més de quinze anys li hem dit al senyor Putin, dia a dia i repetidament, que vagi fent, que mentre ens arribi el gas ben barat nosaltres no ens queixarem.
Si quan se’t pixen a la cara ets tu el que diu que plou, no només perds la pròpia dignitat sinó que també perds el respecte de tothom.
L’horror d’Ucraïna és responsabilitat de Putin. Però els ciutadans europeus, mitjançant els nostres governs, hem permès que s’arribi fins aquí. Ara hem imposat sancions econòmiques severes, però que ningú es doni copets a l’espatlla: ja ens hem assegurat que les transaccions necessàries per poder pagar el gas rus no en quedin afectades. Només faltaria que mentre civils ucraïnesos són bombardejats aquí passem una mica de fred.
