24/04/2021

Gent normal que fa coses extraordinàries

Si durant anys d’estabilitat i progrés les sèries ens explicaven la vida quotidiana de persones diguem-ne normals, que anaven fent, vivien al seu barri i eren una mica com nosaltres (de la mítica britànica Gent del barri a les nostrades Poblenou o la humorística Plats bruts ), d’un temps cap aquí s’han obert pas les que ens capbussen en peripècies de gent aparentment normal que fa coses extraordinàries, o extraordinàriament bèsties. Tres exemples notoris: The Americans (uns espies russos convertits en la família nord-americana perfecta), Los Soprano (també una típica família italoamericana... de mafiosos) o Ozark (una altra família amb dos fills, com les anteriors, que es veu abocada al tràfic de drogues). En totes tres, l’excepció passa a ser la regla oculta, el mal es normalitza rere una cara angelical. Es difuminen les fronteres ètiques. El discurs subliminar és que qui més qui menys, tots hem de transgredir les normes. Els superherois salvadors de la humanitat han quedat com un subgènere fantàstic i innocent. Som en temps de distopies, de desorientació ideològica, de campi qui pugui.

Fora de les pantalles, en el món real, hem viscut darrerament una situació semblant: l’atzar polític català, dramàtic i embogit, va portar algú normal -vull dir sense experiència política, sense ambició de poder, sense dots especials de comandament- a la presidència de la Generalitat. La confusió, començant pel mateix protagonista, ha estat fabulosa. Com a mecanisme psicològic d’autodefensa, Quim Torra ha extremat el caràcter de ciutadà innocent ficat al cor d’una perversa trama de palau, envoltat de malvats polítics allunyats d’un suposat poble de bona gent, el representant màxim de la qual seria ell. El resultat de tot plegat (a més d’un llibre) ja el coneixem: un Govern en què el president anava per una banda, fent el paper d’heroi solitari, i el món i els seus consellers, per una altra. Més que un executiu de coalició, era un desgovern de faccions, inclosa l’aïllada facció unipersonal del Molt Honorable. La pandèmia no va fer sinó extremar l’autopercepció de governant quixotesc incomprès.

Cargando
No hay anuncios

Quim Torra no ha estat com els personatges de les ficcions televisives, algú normal que fa coses extraordinàries (en el seu cas, esclar, ni violentes ni criminals). Així es veia: va voler actuar com un heroi ciutadà, sense aconseguir tanmateix ni l’heroïcitat desitjada -va ser inhabilitat per una pancarta i se’n va anar resignadament cap a casa- ni trencar els vicis de la mala política -la seva buscada normalitat fora de la convenció al final es va assemblar massa a les miserables picabaralles de curta volada que guien el dia a dia de la política-. Potser el seu principal error va ser no haver entès el guió de la sèrie. Com ha dit i repetit ell mateix, es pensava que anava a fer la independència, quan els que l’havien contractat ja van deixar clar d’entrada (amb l’exili i la presó) que s’havia arribat a un cul-de-sac. El paper d’heroi ja estava agafat per Puigdemont, Junqueras, Cuixart... i la independència ja s’havia vist que no era a tocar.

No tothom pot ser Churchill, un extraordinari home normal, un polític de raça, amb el punt just d’empatia popular i de responsabilitat governamental, i sí, amb vocació d’escriptor (amb les seves memòries va guanyar el Nobel de literatura). Ara mateix ens calen polítics que s’arremanguin, no herois de sèrie o memorialistes: que tingui vocació de governar sense glamur, que tingui capacitat de sacrifici sense premi, que sàpiguen treballar en equip, dialogant entre ells. Toca reconstruir consensos, recosir ferides, refer el pols del país, recuperar la il·lusió i la iniciativa de la gent. Tot això demana molta feina, paciència i mà esquerra. Tocar de peus a terra. Aquest és el tipus de coses extraordinàries que volem que facin les persones normals que ens han de governar.

Cargando
No hay anuncios

Ignasi Aragay és el director adjunt del Diari ARA.