11/08/2023

Els gabinets, aquells llocs plens de periodistes

“No tenc cap problema a contestar-te, però pots passar primer per premsa?”. Aquesta és la resposta típica que gairebé qualsevol càrrec polític dona als periodistes que van a la recerca d’algunes xifres o informació concreta. Perquè ajuntaments, consells i governs han establert una sèrie de filtres –el seu nombre varia en funció de la mida i importància de la institució– per controlar i dosificar allò que la ciutadania té dret a saber. Els polítics han après de pressa i, com ja s’ha vist els darrers vuit anys, als gabinets de les institucions hi ha gairebé més periodistes que als mitjans de comunicació. Els que queden a les redaccions, o bé són herois que encara tenen fe en el servei que aquesta professió aporta a la societat o bé són rebuig i cap polític amb càrrec els ha volgut fitxar. Amb l’arribada del PP al Govern s’ha tornat a produir el ball de càrrecs i moltes redaccions hem patit de valent per la incorporació de part dels nostres professionals a l’estructura de les institucions. I no es pot oblidar que hi ha un efecte molt pervers en la marxa dels periodistes als gabinets: els mitjans perden efectius cabdals per contar el món, per cercar allò que alguns no volen que es faci públic, per donar la volta als titulars fàcils que ens intenten col·locar a cop de comunicat... El poder del periodisme s’afebleix i la seva funció de control del poder es fa cada pic més complicada. Està clar que, si miram les coses a escala individual, els mitjans no podem competir amb els sous i els horaris que ofereixen els polítics amb els doblers de tots. Però aquest esguard tan tancat no basta. A escala col·lectiva hi perdem tots, encara que molts no se n’adonin. El poder té l’aixeta de la informació i cada vegada té més capacitat de tancar-la a voluntat.