Per ventura algú, un dia, estudiarà les raons i els túnels pels quals tants d’ultres espanyols manegen assumptes de gran embalum. Deixant de banda els beneficis heretats pels descendents de les famílies més preponderants del franquisme, que són molts i tenen molt de pes en la zona més obscura dels poders fàctics, hi ha tota una munió d’ultres que, en comarques especialment dretanes, han trobat qui els situàs en llocs clau del comandament social. Al front d’empreses omnipresents a les nostres vides, hi ha personatges que, fa no res, es fotografiaven en ple 'delirium' feixista. La vida espanyola continua ancorada a foscos poders que n’obstaculitzen l’avanç i que van més enllà del que entenem habitualment per dreta. Es tracta d’ultres acollits a la democràcia i que han trobat manera de fer-ne un ús molt profitós per als seus interessos. N’hi ha una bona partida que des dels seus despatxos obren vies d’ajuts a fundacions o a mitjans de comunicació d’ideologia integrista, sense fer-ne crides, però col·laborant al batec de xarxes de pensament i d’acció que mantenen encesa la flama de la ignomínia política.
Del món de Fuerza Nueva, l’organització del falangista Blas Piñar, en procedeixen persones que han assolit una notorietat considerable. Setmanes enrere es va parlar molt de Miguel Bernad (Manos Limpias) i de Luis Pineda (Ausbanc); ja fa més temps, de qui fou president del Sevilla, José María del Nido, i més endarrere, de Lorenzo Sanz, que va ser president del Real Madrid.
Javier Tebas Medrano també procedeix d’aquest món. És el president de la Lliga Espanyola i no passa setmana que no surtin de la seva boca paraules que marquen un posicionament polític que no ha romput totalment els lligams amb els seus orígens. Aquests darrers temps, les manifestacions de catalanisme que cobren visibilitat en el món del futbol, i sobretot en el Camp Nou, l’han mantingut especialment actiu. La seva vigilància, però, no ha pogut evitar que les contradiccions internes de l’estat espanyol es mostrassin també a les finals del que fou la Copa del Generalísimo, ara coneguda com Copa del Rey. Això sí, aquesta vegada ha aprofitat l’avinentesa per definir l’estelada com el símbol de la destrucció d’Espanya, cosa que deu haver agradat als uns i als altres.