Francesc d’Assís Galí, l’home de tota una època (1962)
Peces històriques
De l’article d’Alexandre Cirici-Pellicer (Barcelona, 1914-1983) a Serra d’Or (XII-1962). El Museu Memorial de l’Exili, a la Jonquera, ofereix aquests dies l’exposició “Francesc d’Assís Galí: exili i evasió”. És un projecte organitzat junt amb el MNAC, on el vinent 9 de maig s’obrirà una mostra amb obres del pintor Francesc Galí (Barcelona, 1880-1965).
Si no volem construir sobre el buit; si volem la continuïtat que cal per a la renovació de la vida col·lectiva, mai no reflexionarem prou sobre l’etapa que ha precedit l’actualitat de la cultura i l’art a Catalunya. El Noucentisme va fer tantes coses per solidificar i estructurar la vida col·lectiva, que a l’hora de continuar endavant, començant per la reconstrucció indispensable, cal mirar allò que construí aquell moment històric i com ho construí; naturalment, no pas per a repetir experiències definitivament passades; sí, però, per a estimar allò que va fer una promoció excepcional de grans homes d’iniciativa i a fi d’extreure’n una eficient lliçó per a nosaltres. En el camp artístic no hi ha cap dubte que el personatge de l’època institucional va ésser Francesc Galí. Torres Garcia com a teòric i artista, Sunyer com a creador d’un nou vocabulari formal, Aragay com a doctrinari, Xènius com a sintetitzador i promotor, foren personalitats aïllades que van contribuir a portar la plàstica cap als conceptes del Noucentisme sota les idees dominants del mètode, de la disciplina de la norma, del civisme, del contacte amb la terra i el poble. Idees que troben llur aplicació més àmplia i transcendent en la pedagogia artística. És per això que la labor de Francesc Galí, en convertir el Noucentisme en una manera de treballar col·lectiva per a la joventut del país, assumeix un paper central dins el conjunt de l’etapa històrica. És comparable al paper del Bernini a la Roma barroca o al de Le Brun a la França del Roi Soleil el seu paper d’artífex d’un estil per a una col·lectivitat. Galí procedia d’una família d’homes d’estudi i professors. El seu pare era doctor en Filosofia. Pompeu Fabra, enginyer químic i gran filòleg, era oncle seu. Un altre oncle, professor a Bilbao. Un germà seu, a vint-i-un anys ja era catedràtic. El pedagog Alexandre Galí, cosí seu, era afillat del seu pare. [...] El 1929 assenyala el gran moment de Galí com a pintor amb la realització de la cúpula del Palau Nacional per a l’Exposició Internacional [...] També va realitzar composicions monumentals a les voltes de la Casa de Correus de Barcelona, a l’absis de la Seu Nova de Lleida, a la casa Montaner i Simon, etc. Així, amb la pintura de monuments completava l’acció social del seu art, empresa abans a través de la pedagogia. La publicitat és un altre aspecte. Són importants els cartells de l’Exposició del 29, del Cognac Barbier i de l’Orquestra Pau Casals. El 27 de juliol de 1936 Galí esdevenia representant de Belles Arts al CENU, òrgan ordenador dels serveis d’ensenyament. [...] Després, Galí va ser director general de Belles Arts del govern de la República. En aquest càrrec va fer una gestió importantíssima, protegint obres d’art d’arreu d’Espanya, guardant-les al castell de Peralada i després a Suïssa, mostrades en sensacionals exposicions. Del 1939 al 1950, Galí va viure a Londres i a Hamstead. De retorn a Catalunya va ésser acollit càlidament pels artistes joves. [...]
