Francesc i Càndid
“La història humana no és sinó un llarg catàleg de calamitats”
Càndid (Voltaire)
Hem assistit a un dels grans espectacles humans en nom de Déu. Les grans institucions sobreviuen, en part, gràcies a l'aura inaccessible del poder, i si alguna d’elles excel·leix en el misteri i els codis que emanen de l’autoritat (divina), aquesta és l’Església catòlica. Les grans construccions vaticanes, la porpra cardenalícia i els símbols de la crucifixió i la pietat omplen de ritus la vida i la mort i donen transcendència a la tremolosa naturalesa humana.
Amb missatges d’humilitat demanats per Francesc, la maquinària vaticana ha donat sepultura a un papa que en vida va ser més a prop de la perifèria i del dolor que de la pompa i l’immobilisme de la cúria romana.
Hi ha una Església que allunya i una altra que conforta. Una que parla llatí i una que abraça la intempèrie humana, i aquesta última va ser la del papa mort. Francesc va fer avenços contra els abusos sexuals comesos pel clergat i va donar suport als immigrants, però no va culminar la feina de compassar l’Església al seu temps. Ni pel que fa al paper de les dones ni per l’acceptació d’altres considerats esgarriats. Això sí, Francesc va ajudar activament totes aquelles persones que han apostat per la feina sobre el terreny, moltes d’elles monges combatives d'aquelles que "arman quilombo" a favor dels immigrants, els ucraïnesos, el col·lectiu LGTBI o els pobres. Aquests desheretats són els que el van rebre en l’últim viatge al sepulcre de Santa Maria Major.
Déu i el Cèsar
El comiat ha sigut una extraordinària reunió del poder terrenal i eclesiàstic davant d’un fèretre humil que ha fet que Donald Trump i Volodímir Zelenski es trobessin cara a cara en la recta final d’una negociació en què Ucraïna i Europa no tenen bones cartes per l’associació dels EUA i Rússia.
Malgrat que la religió catòlica perd feligresos al nostre país, la reacció a la mort de Bergoglio ha anat més enllà del catolicisme, i la reacció política ha superat el llindar d’un estat aconfessional. Per què s’ha produït aquest nivell de consternació i, també, de comunió entre religió i política? Probablement està connectat amb el moment global en què vivim, de manca de referents morals, quan l’honestedat, l’empatia i la modèstia han perdut davant la fanfarroneria, l’abús de poder i la brutalitat. Francesc ha representat valors bàsics del cristianisme que poden compartir també altres religions i el món laic. Però viure la transcendència religiosa com un acte íntim va ser un avenç de les societats democràtiques, una herència de la Il·lustració, quan la raó i la llibertat de pensament es van separar del poder de l'Església.
Des d’aleshores, sigui en estats laics o aconfessionals, s’ha distingit entre el poder de Déu i el dels humans. El 1759 Voltaire va escriure Càndid o l’optimisme, una sàtira filosòfica d’un jove ingenu, educat pel filòsof Pangloss, que li ensenya que "vivim en el millor dels mons possibles". El pobre Càndid veu l’optimisme ingenu, la hipocresia religiosa, la brutalitat de la guerra i altres mals de la societat viatjant per tot el món, i presencia guerres, terratrèmols, fanatismes, misèria, esclavitud, inquisicions, naufragis, assassinats, violacions i la decadència humana en totes les seves formes. Tot i les desgràcies, Pangloss continua defensant el seu optimisme absurd i rebregat per la realitat, però Càndid conclou que el millor que es pot fer és treballar i ocupar-se del propi jardí. Ser pràctic i realista en comptes de perdre’s en la metafísica i abraçar-se al valor del treball i la responsabilitat personal. Càndid acaba defensant que "cal cultivar el nostre jardí" com a antídot contra l’ingenu optimisme i contra la desesperança. Càndid acaba optant pel treball i la modèstia: pel jardí.
Avui, en una societat extremadament diversa com la nostra, em ve al cap l’aprenentatge de Càndid. Que cadascú tingui les seves creences en l’àmbit íntim i privat, però conjuntament reguem un espai comú de valors compartits i un futur pròsper construït al damunt d’uns pilars comuns en la cosa pública. Francesc ha sigut una inspiració per a molts, però no sabem si qui el succeirà mantindrà el rumb de la nau de l’Església catòlica. Aquesta és la següent incògnita, i la resposta serà tan política com en el més descarnat del món secularitzat.