OPINIÓ
Opinió 26/07/2020

Fragments de realitat

i
Malika Kathir
3 min

FilòlogaQue sigui d'origen humà, diví o extraterrestre, l'única certesa que existeix de moment és que el covid-19 ja forma part de les nostres vides. El virus s'ha convertit en l'epicentre dels nostres temors més profunds, la nostra quotidianitat, ens provoca inseguretats i el món que coneixíem fins a març d'enguany ja s'ha enfonsat. Sí, tot s'ha enfonsat i la nostra seguretat en un present controlat i dirigit l'ha fulminat l'ona gegant d'aquest tsunami els efectes i les conseqüències del qual anirem descobrint per fascicles.

La situació de moltes llars i moltes famílies és bastant seriosa, però gairebé ni se'n parla; senzillament passem de les eufòries de les festes als balcons i els aplaudiments col·lectius a la més absoluta indiferència. No és una novetat, aquesta indiferència, senzillament ningú vol aguantar mals rotllos de ningú. A més, estem segrestats per molts mitjans de comunicació als quals només els importen les batalles ideològiques d'un grup de persones que -del partit que siguin tots ells i elles- no viuen malament en aquest moment de gran terratrèmol econòmic. Sembla que estem atrapats com a hàmsters en una roda gegant repassant partits de futbol i esdeveniments esportius d'anys anteriors; ens hem convertit en ostatges de programes i sèries repetits fins a la sacietat; entretant, del mapa informatiu s'han esfumat països i continents on s'està gestant una gran i desastrosa realitat que no importa a ningú.

Sembla com si fóssim teledirigits cap a una amnèsia col·lectiva, així que, i per art de màgia, veiem com s'ha eclipsat el drama dels camps de refugiats i les guerres s'han relativitzat fins a tal punt que ja no en sabem més res. Síria, aniquilada; els famèlics nens i nenes del Iemen, els veiem, de tant en tant, per la televisió en els anuncis d'ONG que recapten diners; i Líbia forma part d'un passat arxivat del qual ja no es parla però que continua condicionant el present i el futur de tot un continent. Recordem que les reserves de petroli de Líbia són les més grans d'Àfrica i les novenes més importants del planeta, i que continua a la mercè de les potències mundials, que són les responsables de convertir-lo en un estat fallit. Líbia, en la nova era del coronavirus, continua sent “el país desguàs” pel qual es dessagna tot un continent, i que aviva les ànsies imperialistes d'un Erdogan embriac per la resplendor del passat de l'imperi otomà i un Al-Sissi atrapat entre les urpes d'una desmesurada megalomania faraònica.

El nostre món s'enfonsa per diversos motius, però la veritat és que té conseqüències i impactes reals sobre les vides de les persones més vulnerables. Hem estat testimonis de com se n'han anat moltes persones majors, i ara la fam que ha generat la crisi econòmica ha fet que augmentin més d'un 30%, en menys d'un any, els matrimonis infantils a l'Índia. I amb això em pregunto si seria necessària una revisió dels objectius de l'agenda 2030.

Mentre ocorre el que està ocorrent sense tenir informacions fiables del que condiciona els nostres destins, anem fent la nostra vida quotidiana emmascarats i atrapats per aquesta sensació d'irrealitat. Les mascaretes s'han convertit en part indivisible de la nostra identitat facial, són indicatius de la nostra classe social i les nostres ideologies. Existeixen mascaretes de diferents tipus, com les patriòtiques amb banderes, les amoroses amb petons i missatges d'amor, les aromàtiques, les mascaretes solidàries... i totes elles posen en valor la nostra profunda i perduda mirada hipnotitzada per les circumstàncies. Les mascaretes ens indiquen que, malgrat tot i malgrat la inseguretat que ens està rebregant l'ànima, a moltes persones els importa el proïsme encara que, lamentablement, existeixen persones malvades, incivilitzades i egoistes que agredeixen a qui els recorda que usar-les és un compromís amb la seguretat de tothom. Però com va dir A. Camus a La pesta: “Alguna cosa que s'aprèn enmig de les plagues: que hi ha en les persones més coses dignes d'admiració que de menyspreu”.

stats