18/07/2021

El foc i la llosca (la burilla)

2 min

Hem arribat, com cada any, a la temporada d’incendis -forestals, agrícoles i/o costaners-, i ja podem escoltar o llegir les mateixes frases a càrrec dels mateixos entesos de guàrdia, que mai no falten a la cita. Als entesos de debò costa una mica més sentir-los, a causa de la xerrameca incansable d’opinadors versats en qualsevol matèria, per molt que siguin matèries altament especialitzades. Això succeeix també, des del començament (ara es diu des del minut zero), amb la pandèmia: no han acabat de parlar Magda Campins o Salvador Macip, per esmentar dues autoritats de primer nivell que tenim la sort de tenir a l’abast, que al seu darrere apareixen tres o quatre o deu tertulians, o polítics afamegats de micro o d’agradaments a les xarxes socials, que es veuen amb cor de puntualitzar, matisar -o fins i tot desautoritzar- allò que hagin dit aquests metges eminents, a pesar de no tenir ells, els tertulians i els polítics, allò que poèticament se’n diu ni puta idea del que parlen. Aquest renou de fons incessant genera confusió i desinformació, que són el brou de cultiu de la ignorància. I la confusió, la desinformació i la ignorància poden tenir conseqüències funestes.

El mateix podem dir sobre els incendis, qüestió sobre la qual surten cada any a fer declaracions els consellers i els directors generals de torn, i, immediatament després d’ells, els tertulians i els polítics afamegats de micro i d’agradaments a les xarxes socials, etc. Més rarament, o amb menys repercussió, es concedeix espai als científics (ambientòlegs, enginyers agrònoms, biòlegs) que s’ocupen d’estudiar el medi natural, i també als que el coneixen més de prop perquè hi viuen i hi fan feina, és a dir, els pagesos. Tal vegada perquè la racionalitat sempre crida menys l’atenció que el sensacionalisme o la brega política. Però la sensació que s’obté és cada any la mateixa: la d’haver assistit a discussions tan acalorades (en tots els sentits) com improductives. Tal dia farà un any, literalment, i quan es declarin els incendis de l’any que ve els mitjans de comunicacó els compararan amb els d’enguany, i així successivament.

Hi ha una evidència, tant pel que fa a la pandèmia com pel que fa als incendis, que té a veure no ja amb l’incivisme, sinó amb el gust o la voluntat d’alguns per fer mal als altres, o a l’entorn. No actuen com si ja no existís la pandèmia perquè la seva salut mental s’hagi ressentit del confinament i el toc de queda, sinó perquè els diverteix jugar amb la malaltia i amb la salut dels altres. No causen un incendi perquè hagin estat descuidats en llençar una cigarreta encesa, sinó perquè els diverteix. A alguns (molts?) els agrada fer mal perquè sí, sense més motius ni explicacions, i val més que ho comencem a tenir en compte, perquè és un model de comportament que afavoreix una societat que promociona la queixa i el victimisme en detriment de la idea de responsabilitat. (Reivindiquem, de passada, l’ús del mot llosca, molt més precís per denominar les puntes de cigarret. Una burilla és un moc.)