La flauta inalterable
Una de les coses que més solien molestar-me quan era petita era la rapidesa amb què les papereries i llibreries s’omplien dels llibres de text per al proper curs quan amb prou feines havíem encetat les vacances. A mi m’agradava l’escola, i de fet poques coses eren tan plaents com obrir els llibres nous, ensumar-los i enganxar-hi etiquetes adhesives amb el nom escrit a poc a poc i amb bona lletra. També gaudia d’estrenar els llibrets de tasques que ens encomanaven per a l’estiu, si bé reconec que la cura i l’entusiasme de la primera setmana de juliol es dispersaven a mesura que passaven els dies, els passejos en bicicleta i les capbussades a la mar; a finals d’agost ja eren un tràmit.
Tanmateix, la urgència a l’hora de posar a la venda els llibres per al curs següent em semblava tan innecessària com els inconfusibles reclams radiofònics i televisius d’aquells grans magatzems que anunciaven amb molta (massa) antelació ‘la vuelta al cole’ quan tot just s’acabaven les classes: encara no havíem tingut temps de donar el sus a l’estiu i la publicitat s’afanyava a recordar-nos que allò només era un parèntesi fugaç abans del retorn inevitable a les aules. Cap a mitjans del mes d’agost, bona part del meu entorn ja havia adquirit una motxilla nova, en cas que fes falta, així com nous estoigs, pintures i llapis, bolígrafs i quaderns i regles. I naturalment, òbviament, evidentíssimament, també s’encarregaven de comprar una flauta, però no una de qualsevol, sinó la mena de flauta que només pot existir dins les fronteres d’una aula de música d’Educació Primària: aquella flauta fada, insulsa, embotida en una funda de color verd-persiana o blau-contenidor-de-paper i destinada a evidenciar, de manera més o menys explícita, més o menys cruel, que la majoria dels alumnes no acabaríem formant part de l’Orquestra Filharmònica de Berlín.
Sovint es van recuperant debats sobre com hauria de ser una classe d’Educació Física –el paper de l’esport de competició en un àmbit escolar; la conveniència o no de donar més importància a l’educació nutricional i a la incorporació de bons hàbits; l’impacte psicològic d’algunes proves físiques en els menys hàbils, flexibles o resistents–; sobre la sempre polèmica assignatura de Religió; sobre els mètodes d’aprenentatge als primers cicles de Primària, sobretot pel que fa a la lectoescriptura; sobre les operacions més o menys útils per a la vida diària que s’haurien d’ensenyar a la matèria de Matemàtiques. No obstant això, la rellevància d’aquest succedani de flauta durant bona part de l’Educació Primària no esdevé mai el tema central de cap debat educatiu: potser perquè a l’assignatura de Música en general no se li atorga el pes que segurament mereix; potser perquè a alguns professors de música ja els va bé tenir l’alumnat amb la boca ocupada en una tasca que els dificulta fer la xerradeta mentre el mestre està explicant coses.
Fa temps que vaig deixar enrere l’Educació Primària i, en conseqüència, no estic tan al dia dels paràmetres que regeixen algunes matèries en l’actualitat. Per això em va sorprendre experimentar una mena de déjà vu quan fa un parell de mesos vaig sentir una veïnada d’uns onze o dotze anys que intentava tocar Titanic, amb un èxit variable, amb aquella flauta tan arrelada en els records escolars. El fet que toqués la flauta a les tres del migdia d’un dissabte, just en el moment en què ve de gust dormir o descansar una estona, va fer que tanta tornada desafinada fos encara més irritant, sobretot perquè el perill d’interpretar una cançó instal·lada en l’imaginari col·lectiu és que tothom se sap la melodia i pot jutjar amb coneixement de causa qualsevol equivocació. Però com a bona persona adulta que sap què és haver d’assajar cançons amb aquell tros de flauta insípida, no vaig fer altra cosa que intentar callar i desconnectar del concert irregular que tenia lloc a l’altra banda de la paret.
Aquella nina que maltractava la banda sonora de Titanic em va fer recordar els exàmens de música, les interpretacions de Boig per tu, l’Himne de l’alegria, Moonlight Shadow, Titanic o Imagine; els vessaments de saliva damunt les rajoles del terra després de cinquanta minuts de baves que regalimaven a través de l’obertura inferior d’unes vint-i-cinc flautes dolces; l’olor agra de la flauta del company del costat, que la xupava massa, innecessàriament, amb la boca encara plena de miques de l’entrepà engolit durant el temps d’esbarjo; l’adrenalina dels exàmens amb l’acompanyament de piano del professor i el complex d’ungles mossegades amb què alguns alumnes avergonyits tapaven els forats de la flauta amb els dits. Tanmateix, aquella flauta dolça continua sent una relíquia educativa; una tradició heretada curs rere curs i flauta rere flauta; una forma d’obsolescència quasi entranyable en l’època de les innovacions permanents; una exaltació inalterable dels fluids bucals en temps de la higiene-Covid.
