Filosofia aporofòbica (III)

PalmaAls lectors i coneixedors de l’obra del marquès de Sade no els sorprendrà gens ni mica el gran odi que sent pels pobres. És sabut que Sade odia especialment la hipocresia de la beneficència i la caritat, perquè és un intent inútil de reconciliar la cobdícia del ric amb les necessitats del pobre. També argumenta que la caritat representa un perill, perquè pot agitar alguna mena d’esperança en els pobres de sortir de la seva condició desgraciada i motivar-los per a la revolució. En les novel·les filosòfiques, evita que els seus personatges llibertins reprodueixin aquesta hipocresia social i fa que deixin morir de fam els més desgraciats, que els enganyin, els maltractin, com si fossin objectes, i, finalment, els eliminen quan cauen en l’absoluta resignació. Sade no dubta ni un instant a proposar l’aniquilació dels pobres, si amb ella es garanteix l’ordre i la seguretat, i du a la preservació dels interessos de l’aristocràcia, la classe social a la qual pertany.

El marquès deixa senyals d’aporofòbia al llarg de les seves obres. Així, a Juliette o les prosperitats del sexe (1797), Sade defensa generalitzar l’eugenèsia contra els pobres, obligant-los a eliminar els seus fills. També pensa altres mesures que poden contribuir al seu extermini com, per exemple, suprimir la beneficència pública, suprimint els hospicis, perseguir la mendicitat i castigar l’almoina. Sade posa en escena en el llibre el seu rebuig per la pobresa fent contar a Juliette la seva història miserable en els intercanvis sexuals per excitar els llibertins. Els llibertins s’alegren de l’existència de la misèria extrema perquè representa un requisit necessari per a la seva pròpia existència, en tant que nobles i llibertins.

En una altra de les seves obres llibertines, la Utopia de Zamé (1795), un governant despòtic d’una illa utòpica critica el costum europeu de la beneficència i, més concretament, qüestiona les herències, perquè només serveixen per enriquir l’església. També posa en dubte les almoines, perquè afavoreixen els ganduls. Un altre exemple de l’aporofòbia del marquès es troba a La filosofia al tocador (1795), en el discurs en què el llibertí Dolmancé adoctrina Eugénie perquè odiï els pobres i menyspreï la caritat, seguint la màxima llibertina segons la qual, si no es pot fer el mal, almanco cal evitar fer bones obres. L’argument principal és que la beneficència és un vici, i no una virtut, com habitualment es pensa, perquè la finalitat d’ajudar el proïsme cerca satisfer l’orgull, fer-ne ostentació i publicitat, i no fer cap bona acció. Dolmancé es refereix despectivament als pobres com a individus superflus i paràsits fastigosos, i exposa les conseqüències negatives de donar almoina, dient que crea dependència i provoca la renúncia a treballar. Però, a la vegada, adverteix que, si no aconsegueixen almoina, es converteixen en lladres i assassins. La solució que proposa per resoldre el problema de la pobresa és eliminar l’almoina i les cases d’acollida i, naturalment, els pobres.

Violència contra els rics

En el segle XIX, Hegel aborda la problemàtica de la pobresa en els Principis de la Filosofia del Dret (1821), a causa del mal que pot causar a l’estabilitat de l’estat, i no per cap preocupació relacionada amb la justícia social, la infelicitat, ni el patiment humà. L’autèntic neguit de Hegel té a veure amb el perill que els pobres es converteixin en plebs i que prenguin consciència del seu estat d’injustícia i privació de drets i obligacions. Hegel té por que siguin capaços de canalitzar el seu malestar i indignació de manera violenta contra els rics, la societat i el govern, per considerar-los els principals culpables de la seva situació. En el paràgraf 241, relaciona la pobresa amb els vicis de la vagància i la malignitat. En els següents paràgrafs, afegeix que l’home en estat de pobresa es torna peresós, negligent i adquireix una forta aversió cap al treball. En el paràgraf 245, descarta que la solució a la pobresa sigui la distribució de la riquesa, perquè la societat no és prou rica i, encara que ho fos, aquesta mesura política afavoriria la percepció de dependència que tenen els pobres i la difusió de la idea que es pot viure sense treballar. Per les mateixes raons, s’oposa que els pobres obtinguin els recursos materials exclusivament a través de la mendicitat. A més, com que la caritat està sotmesa a la contingència, no té per què existir.

El filòsof alemany tampoc considera factible distribuir el treball existent perquè, encara que milloraria transitòriament la vida dels pobres, donaria lloc a un fort increment de la producció, que superaria les necessitats de consum i desembocaria en una crisi de sobreproducció i, finalment, duria a un increment d’allò que es vol evitar, la pobresa. Hegel fa un repàs de les altres mesures que han anat adoptant els estats per combatre la pobresa, com expatriar els pobres i fer ús de la policia per garantir la seguretat i protegir la propietat privada i el dret al treball, i fer front a la vulnerabilitat dels pobres a través de l’empara de les corporacions, però és conscient dels greus inconvenients de cadascuna d’aquestes iniciatives. Quant a l’expatriació, té com a conseqüència negativa que no deixa cap benefici a la metròpoli. El que Hegel no diu és que la colonització exporta la pobresa a un altre territori i no evita que es continuï generant en el país d’origen.

En referència a l’acció policial, Hegel considera que és una mesura administrativa, de gestió, vigilància i control, que manté la pau social i minimitza els danys de la pobresa, però no va més enllà. En relació amb la creació d’un teixit corporatiu industrial, opina que els efectes serien reduïts, ja que aquesta “segona família”, protosindicat en termes més moderns, únicament protegeix els treballadors industrials i els seus interessos, i pertànyer-hi estaria restringit a aquells que poguessin acreditar honradesa i alguna habilitat laboral particular. En qualsevol cas, té clar que l’existència de la corporació no elimina la necessitat que cada individu cerqui els seus propis guanys i mitjans de subsistència, ni tampoc substitueix la mediació de l’estat. En resum, per a Hegel, la pobresa és un problema irremeiable, que l’estat modern no pot superar i que únicament pot aspirar a pal·liar.

A Les Lliçons sobre la història de la filosofia (1840), Hegel dirigeix les crítiques contra la pobresa voluntària dels cínics, als quals acusa d’usar els parracs per cridar l’atenció sobre la seva filosofia i els acusa de voler ser originals i no respectar la moda ni els costums de la seva època. Més enllà d’aquesta crítica a la pobresa externa, també repara en el fet que renunciant a la riquesa estan donant una importància excessiva a allò del que s’abstenen i, el que és més essencial, renunciant al luxe, estan renunciant a la cultura i al desenvolupament de les activitats de l’enteniment, ja que està associat a una gran varietat de necessitats i maneres de satisfer-les. Però la seva objecció de fons contra la pobresa dels cínics és que, paradoxalment, la seva independència material els fa més dependents, perquè no poden gaudir de la llibertat relacionada amb el treball i la vida activa.