Filosofia
Opinió 15/10/2022

Filosofia aporofòbica (II)

Locke proposa regular la mendicitat permetent-la únicament als captaires que tinguin un permís de l’autoritat jurisdiccional

5 min
Filosofia aporofòbica (II)

Les bones intencions dels filòsofs renaixentistes i il·lustrats preocupats per la pobresa i els seus mals, a l’hora d’intentar erradicar-la, no són suficients per evitar aparèixer en aquesta història negra de la filosofia, car la seva actitud queda llastrada per l’acceptació acrítica dels prejudicis socials que culpabilitzen els pobres de la seva misèria. A més, una gran part de les propostes que fan els filòsofs per eliminar la pobresa impliquen càstigs, maltractaments, treballs forçats i altres accions igualment cruels i poc humanitàries.

L’humanista renaixentista Thomas More, en el diàleg del Llibre I, de la seva Utopia (1516), tracta el problema de la pobresa a la societat anglesa i, per extensió també, a l’europea, de manera satírica, a través de les opinions d’una pluralitat de veus, entre les quals destaquen la del mateix filòsof, la del seu amic erasmià, Peter Giles, a més de la del mariner i explorador Rafel Hytlodeu. Segons More, s’arriba a ser pobre a causa de les desgràcies de la vida, però també com a conseqüència de la cobdícia i l’afany desmesurat de luxe i la recerca de plaers, jocs i diversions. Per More, no hi ha ningú que estigui a redòs de l’amenaça de la misèria, ni els servents, ni els artesans, ni els camperols, ni tampoc els nobles, ni els rics ociosos. More sosté que el malbaratament del patrimoni fa tornar lladres i pidolaires els rics; mentre que la causa principal que du els treballadors i servents a robar és haver perdut la feina i tenir por de morir de fam. More es mostra especialment dur amb els rics, als quals presenta com “una munió de desvagats que mai han après una manera digna de guanyar-se la vida”, i als quals se’ls hauria d’obligar a exercir algun ofici. Segons Hytlodeu, la pobresa es pot erradicar aplicant als pobres els mateixos càstigs reservats als lladres i esclaus, com realitzar treballs forçats i serveis per a la comunitat. Un cardenal que intervé en la conversa es fa seva la proposta de Hytlodeu, segons la qual ha de ser la mateixa societat per a la qual fan feina l’encarregada de mantenir-los a través d’almoines o, si més no, deixar que sigui l’estat qui els alimenti, amb fons públics, i mitjançant rendes o impostos finalistes. A banda d’això, també se’ls podria fer treballar per a un particular, a canvi d’un jornal més baix que el dels obrers.

Evitar antics delictes

Per evitar la recaiguda en els antics delictes, Hytlodeu proposa “marcar-los” físicament, retallant-los una orella i fent-los vestir d’una manera singular i diferenciada. A continuació, en el diàleg intervé també un bufó, en un to molt irònic i bromista, per dir que ell aprovaria una llei que obligàs aquells que havien caigut en estat de necessitat a causa de la seva vellesa o malaltia a ingressar-los en monestirs i convents.

En el segle XVII, la situació de pobresa generalitzada crida l’atenció dels filòsofs, com John Locke, i apareixen diversos escrits filosòfics i religiosos que atribueixen la seva existència a una certa decadència moral, i que plantegen mesures per combatre la pobresa, a través de regulacions legislatives. En termes filosòfics, interessa discutir si hi ha un dret de necessitat que justifiqui el deure de caritat, que obligui a garantir que els pobres puguin accedir a uns mitjans de subsistència. La qüestió del dret d’assistència als pobres és tematitzada per Locke en el seu Assaig sobre la llei dels pobres (1697), en el marc de l’harmonització de la caritat, amb el bé comú i el dret individual a la propietat. Segons el filòsof empirista anglès, els pobres són individus corruptes, en sentit moral; una mena de gorrers que no volen treballar i que amb la seva ganduleria comprometen el benestar de tota la societat. Per Locke, ningú pot adduir ser pobre per necessitat, perquè la naturalesa ofereix suficients recursos i la societat produeix aliments i llocs de feina per a tothom. Tampoc la propietat privada ni la guerra són causants de la pobresa. Aleshores, per Locke, el seu origen es deu a la incapacitat física o psíquica per treballar, o bé a l’aversió de la massa de pobres al treball. Locke denuncia l’existència d’un gran nombre de falsos pobres, que elegeixen viure de la caritat de les parròquies i del treball dels altres o, pitjor encara, dels robatoris, en comptes del seu propi treball. En conseqüència, Locke proposa una llei de pobres que obligui tots els homes, dones i nins sans a treballar. A la vegada, estableix un precepte que obligui els empresaris a contractar-los, això sí, per un salari inferior al del mercat, perquè, segons Locke, el pobre desocupat és l’únic responsable de la seva situació.

Locke, a més, a més, proposa regular la mendicitat, permetent-la únicament als captaires que tinguin un permís de l’autoritat jurisdiccional, que hauran d’acreditar mitjançant un distintiu que portaran a la vista. Si un captaire exerceix la mendicitat sense permís, podrà ser castigat molt durament, amb multes i treballs forçats. Si els pidolaires són nins de tres a catorze anys, estipula que siguin separats de la mala influència de la família i internats en escoles de treball, per ser reeducats en el valor de la laboriositat, treballant de sol a sol, i poden ser assotats, en cas de desobediència. Locke complementa aquestes mesures punitives amb altres de preventives, com el tancament de les tavernes i llocs d’oci. Amb aquest conjunt de mesures, Locke aspira a reduir significativament el nombre de destinataris amb drets assistencials, estalviant recursos econòmics públics i privats, a canvi de limitar les llibertats individuals, en benefici de la preservació de la propietat privada i del conjunt de la societat.

Mala fortuna continuada

A El Leviatà (1651), Thomas Hobbes considera deshonrosa la pobresa perquè, a més de ser senyal de debilitat i manca de poder, és la conseqüència de la mala fortuna continuada i, per tant, de la pèrdua del favor de Déu. Equipara la pobresa a altres calamitats, com la mort. També considera que donar almoina és un oprobi, perquè estableix una obligació en el donant de continuar ajudant els altres amb petites donacions.

Immanuel Kant no accepta la pobresa voluntària, perquè aquesta forma de misticisme, segons reconeix en l’exposició sobre els deures d’amor cap als altres, formulada a La Metafísica dels costums (1785), incompleix els deures que s’han de complir cap a un mateix i impedeix gaudir dels plaers de la vida i donar satisfacció a les inclinacions naturals, a causa d’una excessiva autocontenció.

L’il·lustrat Montesquieu tracta de la pobresa dels pobles a L’esperit de les lleis (1748) i diu que hi ha dos tipus de pobles pobres: aquells que s’han empobrit a causa del govern i aquells que han elegit dur una vida de pobresa voluntària. D’aquestes dues classes de pobresa, rebutja la primera perquè considera que és el resultat de la submissió dels ciutadans a un govern cruel i de la seva incapacitat de ser virtuosos. En qualsevol cas, rebutja els captaires perquè tenen molts de fills, que acabaran per dedicar-se a la mendicitat com els seus pares i que es multiplicaran en nombre, per la qual cosa arribaran a ser una gran càrrega per a la societat.

stats