El meu fill és espanyol
Tenir un fill adolescent posa a prova la teva capacitat de respectar la llibertat de pensament i d’expressió, més quan una de les propietats intrínseques d’aquesta etapa de la vida és fer la contrària als pares. De manera que, com que el meu concepte d’Espanya és el d’un país estranger caòtic i desorganitzat, ple de llavors feixistes que creixen de manera preocupant, el meu cadell ha decidit que està orgullós de ser espanyol. A més, ha elaborat una curiosa teoria filosòfica sobre la seva espanyolitat: “Es pot dir ‘Viva Espanya!’ i odiar les corregudes de toros”, va manifestar l’altre dia –estava molt content perquè ha conegut una jove molt guapa que pensa exactament com ell.
Jo formava part de la conversa més com a espectadora que com a participant i escoltava amb interès les seves reflexions. També desitjava amb totes les meves forces que això sigui una etapa i que quan creixi faci el que cal: pensar com la seva mare, que l’ha intentat manipular tota la vida.Quin luxe és aquest de pensar diferent de qui t’ha donat la vida després de 48 hores de dolor, no ha perdut mai els 20 quilos que va guanyar amb tu al ventre i gairebé no arriba a final de mes perquè no deixes de demanar doblers?
Ell va insistir molt en el fet que “som espanyols” –de vegades em recomana que miri què posa al meu DNI. I jo li deia que a mi Espanya m’és absolutament igual, a l’altura de Luxemburg o de Transnístria –crec que Transnístria m’interessa més que Espanya, de fet. De manera que va sortir l’infant que encara du dins –aquesta és la cosa meravellosa dels adolescents: que encara tenen un nin petit a flor de pell– i es va enfadar. Li era igual que jo no m’emprenyàs amb ell per pensar diferent. Em volia fer sentir espanyola i no hi havia manera. I es va enfadar encara més quan em vaig posar a riure, perquè estava tan graciós que li volia fer una abraçada gegant.
L’argument més raonable que va exposar el meu fill espanyol per despertar la meva espanyolitat va ser que tenim seguretat social i escoles, mentre que a països com els Estats Units et pots morir d’una diarrea sense que ningú t’atengui. Aquí vaig veure un punt d’esperança: si el meu cadell ha d’estimar Espanya per la importància que té l’element públic, donar-nos uns mínims entre tots, garantir oportunitats per al màxim nombre de persones, encara veig un rerefons, que és l’únic que deman a qualsevol, pensi diferent o igual que jo.