26/08/2022

Fertilitat i canvi climàtic

3 min
Pont trencat a Sylhet, Bangladesh, l'Índia

El futur de la humanitat es dirimeix en la cursa entre la demografia i el canvi climàtic. La primera hi juga a favor i el segon en contra. Dissortadament, el segon porta molt d’avantatge a la primera.

Els estatunidencs són els humans que més CO2 emeten per càpita, però, malgrat el pessimisme amb què sempre considerem aquests afers, el cert és que no estan emetent-ne més que el que emetien els seus besavis, ara fa cent anys, quan el vehicle privat era un luxe a l’abast de pocs. Han fet, doncs, molta feina a l’hora d’optimitzar. El problema és que el nombre d’estatunidencs s’ha triplicat en aquests cent anys, de manera que els EUA estan emetent el triple que aleshores. Afortunadament, els estatunidencs han deixat de tenir molts fills, de manera que a partir d’ara hem d’esperar que les emissions per càpita segueixin baixant (els estatunidencs estan emetent el mateix que els seus besavis, però molt menys que els seus pares) i que ara també ho facin les seves emissions globals.

A la Xina el mateix fenomen es dona en augment. Cada xinès emet la meitat de CO2 que cada americà, però molt més que els seus pares i que els seus avis –que gairebé no n’emetien– però, com que són tants, la Xina emet el doble de CO2 que els EUA. Afortunadament, la població de la Xina ha iniciat una suau reducció, de manera que a partir d’ara podem esperar que les emissions alenteixin el seu creixement. (Per cert, i malgrat el sentiment de culpabilitat que ens caracteritza als catalans, el cert és que emetem poc més de la meitat que cada xinès).

Un parell de països on aquesta cursa és especialment visible són Corea del Sud i Bangladesh.

Els coreans ostenten el rècord mundial de baixa fertilitat: 0,8 fills per dona. Això és conseqüència d’una enorme ansietat entre els joves (els que es plantegen si tenir fills) que, alhora, genera ansietat entre els no tan joves (els que es pregunten qui pagarà les seves pensions). Corea del Sud és, sens dubte, un país ansiós. L’ansietat s’inculca des de petits als coreans amb un sistema educatiu que porta la competència a l’extrem, s’hi afegeixen els ingredients habituals en les societats modernes del cost de l’habitatge, la pressió consumista i la inseguretat laboral i, finalment, s’hi suma el factor geopolític que implica que la meitat de la població visqui a Seül, que es troba a només 300 km sense obstacles de la frontera amb un país amb armament nuclear amb el qual estan formalment en guerra i que està governat per una dinastia demencial.

Tot això són problemes per als coreans, però una benedicció per a la resta del món, perquè Corea és un dels països amb les emissions més altes del planeta (per càpita, el triple que nosaltres). La perspectiva que la seva població hagi començat a decréixer suposa un punt a favor de la lluita per estabilitzar el clima.

Bangladesh és en molts aspectes el contrari. La població és enorme (165 milions) i està creixent molt ràpidament perquè és un país molt jove, però, per contra, els bangladeshians, molts del qual viuen en la misèria, amb prou feines emeten CO2 (una vintena part que els coreans). Ara bé, com que els bangladeshians aspiren a viure com nosaltres, constitueix una bona notícia que els joves estiguin decidint tenir pocs fills: si els seus pares en van tenir 7 de mitjana, ells en tenen tan sols un parell (i la xifra segueix caient).

Corea i Bangladesh també exemplifiquen l’extrema injustícia de la crisi climàtica. Bangladesh ocupa fonamentalment l’enorme delta dels rius Ganges i Brahmaputra, de manera que dues parts de la seva superfície estan a menys de 4,5 metres sobre el nivell del mar. Els nostres problemes amb el delta de l’Ebre ens preocupen i ens ocupen, però, a escala global, constitueixen una nimietat comparats amb el drama de Bangladesh. El resum és que és un dels països més sensibles a la pujada del nivell del mar, als ciclons i a les inundacions fluvials, que la capital ja comença a rebre desplaçats climàtics i que l’ONU estima que el 2050 1 de cada 7 habitants haurà estat desplaçat per aquest motiu. Pel que fa a Corea, els impactes previsibles són molt menors. Com que la població viu a l’interior, menys de mig milió de persones estan amenaçades per la pujada del nivell del mar, i l’amenaça fonamental és que els xocs tèrmics i les sequeres redueixin la producció agrícola. 

La caiguda de la fertilitat no ens estalviarà la necessitat d’una enèrgica acció per canviar la nostra base energètica, però almenys proporciona un horitzó d’esperança pel que fa al món que deixarem als nostres nets. La caiguda és general i és molt ràpida: 2,1 fills a Mèxic, 2,4 al Marroc, 2,2 a l’Índia, 2,1 a Turquia... Llàstima que l’Àfrica negra constitueixi –encara– una excepció a aquesta caiguda.

stats