De la crònica d’Itàlia de Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981) a La Publicitat (13-V-1925). Avui fa un segle de la publicació d’aquesta peça premonitòria de la catàstrofe perpetrada pel feixisme sobre Europa. A la UB es van fer l’octubre del 1993 unes jornades interdisciplinàries sobre catastrofisme tractat des de diversos camps, inclosos el polític i el social. Aquesta tarda hi ha una sessió de debat sobre catàstrofes –en aquest cas, les naturals– en el marc del cicle sobre ciències organitzat a l’IEC en col·laboració amb l’ARA.
Discutint al Senat italià la política interior, el senador Albertini, director del Corriere della Sera, ha pronunciat un admirable i impressionant discurs, el paràgraf essencial del qual és el següent: “La veritat és –ha començat– que ni el govern, ni el partit feixista, ni els seus caps es fan cap il·lusió sobre la realitat de la situació. En efecte: ningú com el mateix govern ha donat prova de conèixer el veritable estat d’ànim dels italians quan, després que el seu cap hagués reivindicat ‘la responsabilitat política, moral i històrica’ de totes les violències comeses pel feixisme, ha cregut necessari col·locar la nació en la impossibilitat de judicar una semblant declaració realitzant una frenada sense precedents, deixant sobreviure, només, una larva de constitució. Però si els diaris tinguessin demà la llibertat de parlar i els drets de reunió i d’associació fossin respectats; si, per tant, la Premsa, els partits, els antics combatents i els sindicats poguessin reprendre llur propaganda, si el Parlament pogués funcionar sense que els opositors fossin objecte de maniobres d’intimidació de tota mena, si els Ajuntaments i les Diputacions poguessin escollir-se llurs legítims representants, llavors, senyors del govern, les vostres hores serien comptades...” I tan comptades! L’eternitat del feixisme es fondria com un terròs de sucre dins d’un got d’aigua. I qui diu feixisme diu moltes altres coses més relacionades encara que el feixisme amb el corrent paternalista que pretén regenerar-nos i convertir-nos en bones persones, en homes de bé, a còpia, ben entès, de l’obligació forçosa de donar-los sempre la raó i de no alçar la veu i de trobar que són intel·ligents, elegants i florits. Així hem arribat a aquests extrems d’abjecció i d’indignitat, després d’un segle i mig de lluita tràgica contra l’Estat, i d’haver guanyat quatre llibertats de mala mort i que ara ens semblen d’un valor fabulós. Us volen regenerar, us suposen equivocats. Si avanceu la possibilitat que els equivocats són els feixistes (en el sentit expansiu de la paraula), us diuen que sou un home poc madur. Itàlia, avui, per a Mussolini, és un poble poc madur. Alemanya, de 1870 fins a 1914, fou també per al Kaiser i per a les comparses imperials, un poble poc madur per a la llibertat [en aquells moments el nazisme i Hitler encara no havien pres embranzida] [...] És probable que arribin dies pitjors, més endavant potser haurem d’anar de poble en poble a explicar el liberalisme primari. A Catalunya, per exemple, convindria molt aquesta predicació perquè els catalans que som lliberals fins al moll dels ossos, som quatre gats mal comptats. El país no té una tradició de lluita política, vivim emmetzinats amb la nefasta teoria de l’èxit amb el seny i amb el trobar que tots els governs són bons mentre hom tingui vara alta.