Evitar l’evitable
El començament d’un nou any sol venir acompanyat de nombroses anàlisis i prediccions sobre el que esdevindrà. En alguns casos, endevinar és senzill; en altres la incertesa és gairebé absoluta, sobretot en allò que no depèn de l’acció humana, com un terratrèmol. En canvi, allò que depèn de la nostra voluntat és més fàcil de predir i, quan no és res de bo, hauria de ser evitable, almenys en teoria. Però això darrer no tothom ho té clar perquè hi ha esdeveniments o processos que depenen de les nostres decisions i, així i tot, són percebuts com a inevitables.
Possiblement, l’exemple més clar d’això és el determinisme tecnològic, és a dir, la creença que la tecnologia avança de forma autònoma a les decisions humanes i que res podem fer per aturar-ho. Un exemple ben actual és la intel·ligència artificial, una tecnologia que pot tenir aplicacions molt positives, però que molt raonablement provoca algunes reserves pels usos que se’n poden fer. Hi ha un important debat sobre tot això, però molts dels missatges que ens arriben, implícitament transmeten la idea que el seu desplegament és inevitable i que, en tot cas, qualsevol intent de regular o limitar aquesta tecnologia seria un error que ens posaria en una situació de desavantatge davant tercers països.
Tot i que, a força de sentir-ho, sembli convincent, en el fons aquest argument és pervers, perquè amb el mateix raonament es podria defensar reintroduir l’esclavitud al nostre país si ho fan els altres, per allò de no perdre competitivitat. Per altra banda, tampoc és cert que el desenvolupament científic o tecnològic no es pugui aturar o limitar i, de fet, n’hi ha exemples reals, com el de la prohibició de desenvolupar la tecnologia que permeti la creació de clons humans.
El que és evident és que aquesta creença beneficia un sector econòmic poderós, l’activitat del qual, amb aquesta excusa, queda fora del control polític. A la pràctica, això vol dir que les decisions sobre com ens afectarà aquesta tecnologia no es decideixen als parlaments sinó als consells d’administració de les empreses, sense que els ciutadans hi puguem opinar. Una situació que no deixa de ser una forma de tirania.
Tant de poder tenen aquestes empreses? La resposta breu és no. El problema real és un altre i té molt a veure amb la pèrdua de pes de la política en general. No és casual que avui parlar de polititzar qualsevol àmbit humà tengui sempre connotacions negatives, que els polítics refusin presentar-se com a tals i prefereixin fer-ho com a gestors, o que els fòrums de debat perdin influència a favor dels comitès d’experts. Les causes d’això són diverses, però una de les més rellevants té a veure amb un altre determinisme, tan fals com el tecnològic: el que defensa que l’economia té les seves pròpies regles i que qualsevol intervenció humana només pot seguir criteris tècnics que les respectin, malgrat que es provoquin efectes secundaris com la pobresa o la marginació.
Davant els reptes econòmics o tecnològics, l’única via legítima en una societat democràtica és que la política recuperi l’espai que li pertoca. Això no vol dir, naturalment, que hagi d’obviar el criteri dels experts, sinó que aquest no pot substituir la decisió política, amb una visió molt més ampla, decidint, no tant a partir de criteris d’eficiència com de criteris de justícia.
