21/08/2023

L'esvaïment de la democràcia europea

4 min
Detall de la bandera de la Unió Europea

Els tranquils dies d'agost són un bon moment per reflexionar sobre l'any que ve. Mirant el meu calendari del 2024, les eleccions al Parlament Europeu són un dels grans esdeveniments. Malauradament, no em poden inspirar com ho van fer fa cinc anys.

El 2019 em vaig presentar al Parlament Europeu a Alemanya mentre un col·lega alemany es presentava a Grècia. DiEM25, el nostre moviment paneuropeu, volia posar de manifest que la democràcia europea continuarà sent una farsa fins que no esdevingui totalment transnacional. El 2024, aquests gestos no tenen ni tan sols un significat simbòlic.

El meu cansament, a l'hora d'enfrontar-me a les eleccions europees del juny vinent, no es deu a cap pèrdua d'interès per la política europea ni a les últimes derrotes polítiques. El que em cansa és la dificultat d'imaginar les llavors de la democràcia arrelant a la Unió Europea.

Els lleialistes europeus em criticaran per dir això. ¿Com m'atreveixo a descriure la UE com no democràtica, quan és dirigida per un Consell format per primers ministres i presidents electes, una Comissió designada pels governs nacionals electes i un Parlament elegit directament pels pobles d'Europa i amb el poder de destituir la Comissió designada?

El segell distintiu de qualsevol democràcia en societats profundament desiguals són les institucions dissenyades per evitar que tota interacció humana es redueixi a les relacions de poder. Per mantenir a ratlla el despotisme, el poder discrecional de l'executiu ha de ser minimitzat per un govern sobirà amb els mitjans per minimitzar-lo.

Per molt limitades que siguin les seves eleccions, els ciutadans d'un país conserven l'autoritat de fer que els seus òrgans electes siguin responsables de les seves decisions (dins de les limitacions exògenes del país). Per desgràcia, això és impossible a escala de la UE.

Quan els nostres líders tornen a casa després d'una reunió del Consell de la UE, de seguida deixen de ser responsables de les decisions impopulars, i en culpen els seus col·legues del Consell: "Va ser el millor que vaig poder negociar", diuen arronsant les espatlles.

Els funcionaris de la UE, els assessors, els grups de pressió i els funcionaris del Banc Central Europeu ho saben. Han après a esperar que els representants dels estats membres diguin als seus parlaments nacionals que, tot i que no estaven d'acord amb les decisions del Consell, són massa "responsables" i estan massa compromesos amb la "solidaritat" europea per resistir-se.

I aquí rau el dèficit democràtic de la UE. Polítiques crucials que la majoria dels membres del Consell rebutgen sovint s'aproven fàcilment, i no hi ha cap organització política que pugui jutjar el Consell, exigir-li explicacions i, en última instància, destituir-lo com a òrgan. Quan el Consell arriba a un acord mig digne (com el dels primers ministres espanyol i holandès, Pedro Sánchez i Mark Rutte, per reformar el pacte fiscal de la UE), les eleccions nacionals, que mai se centren en decisions a escala de la UE, poden fer que desapareguin del mapa.

A més, el poder formal del Parlament Europeu (que encara no té l'autoritat per iniciar legislacions) per destituir la Comissió en conjunt és tan útil com equipar l'armada grega amb una bomba nuclear per contrarestar les amenaces de Turquia d'apoderar-se d'un illot proper a la seva costa.

Res d'això és nou. Però avui estic més cansat perquè tres avenços estan a punt de destruir la idea de la UE com una força eficaç per fer el bé dins i fora d'Europa.

Per començar, vam perdre tota esperança que el deute comú pogués actuar com una cola hamiltoniana que convertiria la nostra confederació europea en una cosa més propera a una federació democràtica cohesionada. Sí, la pandèmia va fer que Alemanya, finalment, acceptés l'emissió de deute europeu comú. Però, com vaig advertir aleshores, les condicions polítiques en què fluïen els fons eren el somni fet realitat d'un euroescèptic. El resultat? En lloc d'un primer pas cap a la unió fiscal necessària, els Next Generation EU (els Fons Europeu de Recuperació de la Pandèmia) van descartar una conversió hamiltoniana.

En segon lloc, la guerra d'Ucraïna ha posat fi a les aspiracions europees d'autonomia estratègica dels Estats Units, que, malgrat les delicadeses oficials després de la derrota de Donald Trump el 2020, continua veient la UE com un adversari que cal contenir. Es cregui el que es cregui que ha de contenir un acord de pau entre Ucraïna i Rússia, el que és indiscutible és la irrellevància de la UE durant el procés diplomàtic que l'ha de fer possible.

En tercer lloc, ja no hi ha cap pretensió que la UE sigui un proveïdor de cosmopolitisme. Els europeus van menysprear les manifestacions de la campanya "Construeix el mur" de Trump, però la UE ha demostrat ser més hàbil per construir murs del que ho va ser Trump. A la frontera de Grècia amb Turquia, a l'enclavament marroquí d'Espanya, a les fronteres orientals d'Hongria i Romania, al desert de Líbia, i ara a Tunísia, la UE ha finançat l'aixecament d'abominacions que Trump només pot envejar. I no es diu res del comportament il·legal dels nostres guàrdies costaners, que operen sota l'empara d'una còmplice Frontex (l'agència de control de fronteres de la UE), que ha contribuït indiscutiblement a la mort de milers de persones al Mediterrani.

Després de les eleccions europees del 2019, la premsa progressista va mostrar alleujament perquè la ultradreta europea no va obtenir tan bons resultats com es temia. Però van oblidar que, a diferència dels feixistes d'entreguerres, els nous ultradretans no necessiten guanyar eleccions. La seva gran fortalesa és que guanyen poder, guanyin o perdin eleccions, en el moment en què els partits convencionals abracen la xenofòbia lleugera, després l'autoritarisme lleuger i, finalment, el totalitarisme lleuger. Per dir-ho d'una altra manera, líders europeus autocràtics com el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, no necessiten ni aixecar un dit per difondre el seu credo xovinista per la UE i Brussel·les.

Aquestes no són les reflexions d'un euroescèptic que pensa que la democràcia europea és impossible perquè un demos europeu és impossible. És el lament d'un europeista que creu que un demos europeu és totalment possible però que la UE ha avançat en sentit contrari. Hem vist com el ràpid declivi econòmic d'Europa i els seus dèficits democràtics (i ètics) es van desenvolupar paral·lelament.

Malgrat els meus recels, per a mi és una decisió fàcil tornar-me a presentar a les eleccions europees, aquesta vegada a Grècia amb MeRA25, precisament perquè els meus recels s'han d'emetre durant la campanya. La paradoxa és que m'he de convèncer que la política electoral de la UE val la pena abans de poder convèncer ningú més.

Copyright Project Syndicate

stats