Amb tot el que passa al món –conflictes que no s’aturen, discursos que crispen, ecosistemes que col·lapsen– a vegades un es pregunta si mirar les notícies serveix d’alguna cosa més que per afegir angoixa al dia. I potser per això, cada cop més, el refugi d’un llibre, el cel estrellat o l’interior d’una cèl·lula no semblen mal llocs on perdre’s una estona. No per fugir de la realitat, sinó per recordar-se que encara hi ha espais que ens poden meravellar. Que la ciència, malgrat tot, continua descobrint i obrint finestres.
Aquest agost, el telescopi James Webb ha identificat una nova lluna orbitant Urà: S/2025 U 1, un petit cos de només vuit quilòmetres que ha estat amagat als nostres ulls durant mil·lennis. No canviarà el món, però ens recorda que encara som capaços de mirar enfora i trobar allò que no sabíem que buscàvem.
A la vegada, a l’altre extrem de l’escala, un equip de físics a Delft ha aconseguit capturar el moment precís en què un nucli atòmic canvia d’estat magnètic. Una proesa de microscòpia i enginyeria que, més enllà de la seva complexitat, demostra que també podem mirar cap endins, fins al límit de la matèria.
També hi ha avanços que ens afecten molt més directament. Científics han desenvolupat nanovesícules capaces de portar quimioteràpia de manera molt més precisa, que milloren l’efectivitat contra càncers difícils de tractar. I les famoses ‘tisores moleculars’ CRISPR-Cas9 han demostrat, una vegada més, que podem editar el genoma per atacar tumors d’arrel, amb una precisió que fa només deu anys semblava ciència-ficció.
Fins i tot la detecció precoç de malalties neurodegeneratives fa un pas de gegant amb el Fastball EEG, un test cerebral de només tres minuts que pot identificar risc d’Alzheimer molt abans que n’apareguin els símptomes. El mecanisme és sorprenentment senzill: mentre la persona observa una sèrie ràpida d’imatges a la pantalla, un casquet d’elèctrodes registra les ones cerebrals. Quan apareixen imatges repetides, el cervell genera una resposta elèctrica immediata i detectable; si la resposta falla o és molt feble, això pot indicar alteracions de memòria.
I així, entre molècules i llunes, la ciència continua avançant. No com a solució màgica als nostres mals, sinó com a espai de pausa i de sentit. En un món saturat de soroll, fake news i immediatesa, potser mirar cap a l’infinit o cap al microscòpic és, paradoxalment, una manera d’arrelar-se al present. A vegades, el millor antídot contra el caos és observar-ne les parts que el componen.
