Quant estaries disposat a pagar per La Veritat?

Si fas una enquesta i demanes com d’important és la música per a la ciutadania probablement rebràs respostes apassionades i acabaràs tenint la impressió general que la música és molt important per a molta gent, de fet alguns t’asseguraran que una música els acompanya tot el dia i d’altres, directament, et diran que no podrien viure sense ella.

Si demanes, a continuació, quina quantitat de doblers inverteixen aquestes mateixes persones en un bé cultural tan important per a ells, sigui en format físic, digital, entrades a concerts o la subscripció a algun servei de streaming, és probable que recullis un bon nombre d’expressions d’incomoditat tipus ‘ehhhh’, ‘uhhhh’ i fins i tot algun ‘ahhhh’.

No crec que els doblers que et gastes en música hagin de ser l’única mesura de la teva passió, però sempre m’ha cridat l’atenció aquesta incongruència, perquè pens que delata una cosa molt típica dels nostres temps, encara que només sigui de quina manera consumim, que és, en general, cegament, i sense reflexionar a qui li estam donant els nostres doblers i què diu això de les nostres prioritats.

El fenomen, de fet, no és exclusiu de la música, però amb la música és més obvi que en altres camps perquè, és un fet, pots gaudir de música sempre que vulguis sense haver de pagar absolutament res i això converteix en voluntari l’acte d’apoquinar, acte que molta gent ni tan sols es planteja.

Potser on és més dolós aquest fenomen és en la informació, sobretot en el cas de la premsa: de nou, si fas una enquesta a peu de carrer, la majoria de gent et dirà que la informació de qualitat és un dels pilars de la democràcia, un bé indispensable per entendre el món en què vivim i que intenta estar ben informat com a rutina diària. També és probable que et faci saber que, en general, pensa que els periodistes són gairebé tots uns incompetents. Només puc rebatre parcialment aquesta afirmació (sempre m’he demanat quanta gent quedaria viva si els metges actuassin amb la mateixa displicència amb què fan la seva feina alguns redactors). Però, de nou, i tornant a l’enquesta: quant gasta la gent per contribuir a sostenir la premsa de qualitat?

Amb els diaris digitals, les estimacions parlen d’un 20% de lectors de pagament. Els diaris en paper venien el 2004 més de 4 milions d’exemplars cada dia. Per 2014 havien baixat gairebé a la meitat. Actualment no arriben ni a 800.000. La població espanyola és lleugerament superior als 49 milions de persones. Això suposa que, de cada 100 persones, només dues compren premsa escrita. Els altres 98 espanyols també s’informen, clar. Hi ha la tele, la ràdio i, sobretot, les xarxes socials.

I és aquí on cal tenir en compte la màxima de l’economia en l’era d’internet: si no estàs pagant per un producte és perquè no ets el client, ets el producte. O dit d’una altra manera més emfàtica: no reps un servei, ets el servei que algú ofereix a algú altre.

De nou, no crec que tenir accés a informació veraç hagi de ser un tema econòmic: la cultura i la informació haurien de ser un dret, no un privilegi. Però també pens que hi ha aquí una incoherència que delata alguna cosa d’aquest moment històric i que, sobretot, explica la precarització laboral en tots dos sectors, una precarització que, en el cas de la premsa, suposa la quasi desaparició d’aquell periodisme lent i de fons que et permetia entendre què estava passant més enllà dels titulars. Mai havíem rebut tanta informació. És un bombardeig constant. Però, quanta d’aquesta informació entenem realment? I quant estaríem disposats a pagar per fer-ho? Aquí la seva resposta teòrica. La resposta real, a hores d’ara, és que molt menys del que estam disposats a pagar per veure les sèries de moda, comprar-nos unes vambes noves o tenir un telèfon d’última generació per fer-nos els nostres bons selfis. Qüestió de prioritats, supòs.