Especialistes o generalistes?

L’altre dia estava passejant per Barcelona quan vaig passar per un carrer amb una placa que deia: “Jardí de Salvador Escamilla (1931-2008): periodista, locutor de ràdio, presentador, cantant i actor”.

Era el pare del periodista, escriptor i músic David Escamilla, bon amic i company. I, durant uns instants, vaig reflexionar sobre la placa de la petita plaça que l’Ajuntament va dedicar al seu pare recentment. Cinc professions o dedicacions ben diferents. ¿Seria possible avui en dia? En un món en què necessitem posar etiquetes per ubicar a tothom i en què ens han dit que cal destacar des de ben petit en una cosa concreta, aquesta carrera professional no seria senzilla. Som a la societat de l’especialització. Trobaràs un lloc i una retribució si ets molt bo en alguna cosa concreta.

Fa uns anys, vaig felicitar Bruno Oro per les seves composicions. Poca gent entén el seu valor musical. Per què? Doncs perquè consideren que un humorista no pot ser un bon compositor. A mi mateix m’han preguntat sovint que com pot ser que un economista escrigui contes i novel·les. Llavors els parlo de José Luis Sampedro, economista i escriptor. I em responen: “Ah, és veritat”. Com si per l’antecedent, el cas present sigui vàlid. Quina ximpleria!

Se’n diu, erròniament, polifacètic. Una altra ximpleria. Si alguna cosa van descobrir al Renaixement és que totes les disciplines estan interrelacionades. Per exemple, quan escric ficció, l’economia m’ha ajudat a comprendre la naturalesa humana, i quan escric economia, la ficció m’ajuda a fer supòsits per teoritzar. Toco el piano i componc. Les matemàtiques m’han ajudat a fer música, ja que estan relacionades amb l’harmonia. I aquesta m’inspira en estructures narratives...

No es tracta de ser bo en tot, ni en diverses coses, ni tan sols en alguna. Treballar és l’art de descobrir i gaudir. Destacar o triomfar és una altra cosa que, curiosament, avui no sempre té a veure amb el valor real de les persones i les seves obres.