Espanya, la barra i el pernil

El discurs polític espanyol és com el del Madrid amb el VAR des de diumenge a la nit. Ho tenen tot, ho han tingut tot i encara es queixen. Quan alguna cosa no s’ajusta a la seva organització cognitiva, se senten víctimes d’una angoixa existencial. 

Tenen l’exèrcit, els espies, Pegasus, els jutges, la policia, les ambaixades, un seient a l’ONU i a la UE, el BOE, una llengua parlada per centenars de milions de persones i tot l’entrellat financer i mediàtic a favor i resulta que, segons Tamames (o sigui Vox, PP, Ciutadans i una part poc dissimulada del PSOE), el problema més greu d’Espanya és que els partits bascos, catalans o gallecs tenen més diputats dels que els tocaria i que a Catalunya s’ensenyi en català.

Viuen en un constant “Dos de Maig”: la pàtria està en perill. Sempre ho està. I no es pensin que sigui d’ara, amb l’ensurt independentista. Com va dir Trias: "Quan era un convergent moderat l'Estat es va inventar que tenia milions a Suïssa [...] i el fiscal encara no ha actuat".

Ahir, mentre Tamames feia la llista dels mals que causen a Espanya els seus enemics interns, la delegació d’eurodiputats que havien anat a Madrid a investigar l’escàndol de l’espionatge va estar esperant ser rebuda per alguna autoritat governamental d’un perfil més alt. Va ser en va. Però en comptes d’aparèixer un ministre, van aparèixer unes plates de pernil: "El pernil era exquisit", va declarar el portaveu dels eurodiputats, abans de tornar a Brussel·les, per redactar les conclusions. O potser aquesta serà la principal conclusió. Ho tenen tot, la barra i el pernil.