Escacs i trampes
Qualsevol que hagi pertangut a un club d’escacs, o hagi seguit més o menys el joc d’alt nivell, o hagi participat en un torneig, sap que sempre hi ha hagut la possibilitat de rebre ajudes externes. Quan jo era un al·lot i jugava, i al club d’Inca teníem un entrenador —com el vam tenir a l’escola on els escacs eren un activitat extraescolar que ens va donar grans estones de felicitat competitiva— sempre havíem d’anar vius a una cosa: que el nostre rival no fos ajudat amb cap mena de senyal pel seu propi entrenador, qui, com ho feia el nostre, també es passejava entre les taules de joc i seguia l’evolució de les partides dels seus pupils.
També, és clar, hi havia la possibilitat d’acudir als llibres, sobretot en els primers compassos d’una partida, quan tot està més pautat i pots trobar una variant de càstig per a una jugada fluixa del rival. Amb bons llibres, qualsevol jugador de nivell mitjà podia plantar cara, fins i tot arribar a guanyar, un mestre consagrat. El talent podia suplir-se fàcilment amb la simple memorització fanàtica de partides.
Però la revolució va ser informàtica; des del nostre club d’Inca vam seguir les partides del campió del món Kasparov contra la terrible computadora Deep Blue —s’enfrontaven a l’últim pis d’una de les Torres Bessones—, i la derrota de l’home per primer cop en la història d’aquest joc. Des de llavors que els programes informàtics s’ha refinat fins a quotes vertiginoses de profunditat de càlcul, fins al punt que ara qualsevol pot tenir al mòbil una aplicació d’escacs que juga a un nivell més alt que qualsevol campió.
Això ha canviat la manera de preparar-se dels jugadors d’elit. Tothom usa programes (‘mòduls’, se’n diuen), de tal manera que, entre els primers jugadors del món, fins i tot es pressuposa el programa amb què s’entrena el rival, i es mira de trobar l’error o la variant més atrevida amb el programa propi. El joc d’alt nivell ha canviat espantosament: les partides han esdevingut gairebé incomprensibles per als aficionats; totes són continuacions d’unes posicions que s’han cuinat informàticament fins a nivells inefables. És per això que la immensa majoria de les partides d’elit acaben en taules, i que per veure partides vistoses s’hagin de seguir partides ràpides, quan tot és més intuïtiu i hi ha més marge per a la improvisació i l’error.
El que ha passat aquestes últimes setmanes, però, no té gaires precedents. S’ha pogut saber que un jugador d’elit estava sent ajudat per un d’aquests mòduls, que li deia la jugada que, per si sol, hauria estat incapaç d’entreveure. És així com va arribar a guanyar al campió del món, Magnus Carlsen, en una partida que el mateix campió va denunciar immediatament com a tramposa (sense tenir altra evidència que el mateix joc). El gran mestre català Miguel Illescas (que en el seu moment va ajudar a programar el Deep Blue que va derrotar Kasparov) ha fet un seguit de vídeos pel seu canal on evidencia les trampes d’aquest Niemann, qui, si hagués jugat algunes d’aquestes partides sense cap mena d’ajut, podria ser considerat com un nou Bobby Fischer.
Melcior Comes és escriptor
