A dedins del pit i el ventre, les entranyes. De les entranyes, la por, la inseguretat, la ràbia. De les entranyes l’oi, la fel i el cap de fibló. De les entranyes l’odi, la incomprensió, el qüestionament, les ganes de fer el mateix mal.
Ho sé, sé que he d’assumir que els recursos i les eines (purament) intel·lectuals de què ens dotam amb més o manco mesura i privilegi no ens serveixen per enfrontar-nos a alguns drames i tragèdies que patim com a (persones socialitzades com a) dones. Sé que d’assumir que hi ha vegades que on jo veig testosterona, herència i perpetuació patriarcal de manual, ells (persones socialitzades com a), homes, hi vegin normalitat i, fins i tot, un cert regust de cures i de preocupació envers una situació. Ho sé, però de veres que se’m fa difícil.
Educar vol dir ajudar qualcú a desenvolupar les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals, transmetre actituds, coneixements, valors o formes culturals i, fins i tot, desenvolupar i perfeccionar qualque capacitat o habilitat. Reeducar, llavors, vol dir tornar-ho a fer, repetir-ho, millorar-ho. L'aprenentatge, el voler aprendre, requereix predisposició, però també humilitat, paciència i espai. Encara que sembli paradoxal, a vegades desaprendre és el millor aprenentatge: deixa espai per a les coses interessants i importants. Hi ha dies que em desesper perquè pens que nosaltres, les dones (per no parlar de la resta d'interseccions que ens travessen i que hi intervenen), hem hagut d'aprendre sovint a base d'agressions, violències i menyspreus; i em costa assumir que ara, quan sembla que el feminisme tengui l'etiqueta de 'mainstream' i el seu discurs sigui més accessible i estigui més a l'abast i en diferents formats, àmbits i nivells, la majoria dels homes no estiguin aprofitant la potencialitat que els brinda. I quan em costa assumir les coses, tot el que em surt ve del conducte connectat directament amb les meves entranyes. Perquè segurament feim i farem coses malament, però el que no se'ns pot retreure és que no intentem, cada dia sens falta, ajudar, acompanyar i reeducar companys, amics, pares, germans, cosins o cunyats. Bé, d'aquests darrers, si teniu en compte el significat popular que ha pres la paraula 'cunyat'... Avís per a navegants: amb aquests és molt difícil. Aconseguir-ho seria com treure's el carnet de feminista versió 'premium', versió pagament, com si diguéssim.
M'intent convèncer que això és una carrera de fons, però hi ha dies que estic esgotada, exhausta. Després se'm passa, eh, perquè em record d'una conversa on jo deia que estava farta, que no podia ser que sempre ens tocàs reeducar, però que després se’m passava una mica perquè pensava en les meves companyes feministes, que són les millors. I em van dir: “Som les 'jefes' de la reeducació, ho duim fent tota la vida: i perquè som les 'jefes' d'aquesta moguda, quan ens cansam... Podem descansar”. Podem descansar perquè ens cobrim unes a les altres. I aquesta és la clau, companys: ens cobrim per un bé comú, perquè aquest món estigui cada vegada manco brut de patriarcat, no per cobrir-nos les esquenes quan agredim o perpetuam un sistema que explota i denigra mitja humanitat. La reeducació, el tornar a aprendre, dona fruits com la sororitat, l’empatia, el “jo te cobriré”. I això segurament sonarà a tòpic, a clàssic, a ja-està-na-Irene-dient-el-de-sempre, però de veres que no hi ha paraules per descriure-ho: s'ha de viure. I sabeu què? Que avui estic cansada, però no rendida. Sobretot quan pens que qualque dia aconseguirem que els nostres companys apostin per les vides i l’amor i no per la mort social i emocional de què són presoners.
