Encara IA esperança?

N’alertava fa pocs dies Cedro, l’entitat de gestió que treballa pels drets dels autors i la sostenibilitat de la cultura escrita: la intel·ligència artificial generativa podria estar fent servir obres robades o piratejades d’uns 41.000 autors literaris de l’Estat. Aquesta informació parteix d’un informe publicat per la Danish Rights Alliance, segons el qual models d’IAG desenvolupats per empreses com Meta o OpenAI haurien fet servir un lloc web pirata, Libgen, com a font de continguts per al seu entrenament.

El problema pareix nou, però en realitat ja corre el risc d’enquistar-se. La intel·ligència artificial ha irromput en les nostres vides amb la velocitat dels canvis que marquen una nova era: hi ha qui la compara amb la implementació d’Internet o bé amb avenços tècnics als quals avui de cap manera voldríem renunciar. Passa, però, que tot progrés hauria d’anar acompanyat d’una protecció de la ciutadania a través d’un marc legislatiu adequat, i ara mateix ens trobam en un context en què qui gaudeix d’aquesta protecció semblen esser més les empreses tecnològiques que no pas els ciutadans i els creadors.

A Europa la llei està feta, i amb ella també la trampa. Si el mes de juny de l’any passat el Parlament Europeu i el Consell d’Europa aprovaven el reglament sobre IA de la Unió Europea, tot aquest darrer any ha servit per constatar la manca de protecció que aquest suposa per als titulars de propietat intel·lectual: escriptors, traductors, il·lustradors, compositors… La llei, que se centra més en temes com la protecció de dades o el dret a la intimitat, passa de puntetes per damunt els drets d’autor. I és per això que la Comissió Europea va posar en marxa, la tardor passada, la redacció participativa d’un Codi Ètic sobre IA que, tot i no ser necessàriament vinculant, volia posar remei a aquesta mancança. Però ai las!, aquest procés participatiu, obert als titulars de drets d’autor interessats, però també als desenvolupadors, ha estat fagocitat o ocupat pràcticament del tot per les empreses tecnològiques, que han impedit que es fes cap avenç en aquest sentit a pràcticament cap grup de treball. El text és insuficient i ja ha estat rebutjat per organitzacions de creadors d’arreu del continent, fet pel qual la seva publicació, programada al juny, s’ha endarrerit.

Mentrestant, a Espanya, el govern sembla voler fer passes cap a una transposició més garantista del reglament europeu, però més enllà de les turbulències polítiques que viu l’Executiu aquestes setmanes, la manca d’acord en les visions del Ministeri de Cultura i el de Transformació Digital fa que costi de creure que la nova llei, si és que arriba a port durant aquesta legislatura, serà suficient i garantirà els mínims mecanismes d’autorització d’ús, de remuneració i de transparència exigibles. Encara IA esperança, idò? El temps (o la insondable incapacitat humana de protegir el nostre tresor més preuat i alhora malmenat, que és la cultura) ens ho dirà.