12/03/2023

Aturar pistes i cinturons a temps

Aquests dies de tant trepitjar gebre em sembla sentir una trencadissa de vidre sota els peus. I mentre l'extrema rigidesa provoca incomptables desmembraments, m'encaboria la capacitat de resistència dels ecosistemes (de terra baixa) del meu voltant. No sé si recordo haver vist tantes glaçades seguides d'aquesta densitat, d’aquesta profunditat. Diries que la gelabror s'entén fins a l’arrel. 

Quan em sembla que potser se'ns esquerdarà tot, em consolen l'ordre i el caos universal. Penso en l'hidrogen que forma part del 60% del que som (H2O), que té gairebé 13.700 milions d'anys. Gairebé dos terços dels àtoms del nostre cos són del mateix hidrogen que circulava lliure per l’Univers després del gran esclat, del Big Bang. Tant preocupar-nos per no envellir i duem l'eternitat arrapada al moll de l'os. I si encara em sembla que cal més poesia, penso en l'altra part –l'oxigen– d'aquest mar interior. O en el carboni, que ho possibilita tot. Duem a dins restes de la fusió nuclear d'estrelles que, quan van morir, en van fer un escampall. Pols eres i en pols et convertiràs. Però no és la pols que aixeca aquesta sequera que hem propiciat, és una pols molt més espectacular, com de castell de focs. Pols d'estrelles. D'altres sols, que tampoc no s'escapen del destí de perdre-ho tot, de convertir-se, també, en nans blancs (dels remanents solars se'n diu white dwarfs). Malgrat la petitesa, malgrat la nostra irrellevància cosmològica, duem a dins fragments de la grandiloqüència de morts estel·lars. 

Cargando
No hay anuncios

M’aturo davant d’uns esbarzers totalment petrificats i penso que el clima sempre ha canviat, però a una altra velocitat. És la temperatura planetària, la que es manté dintre d’una certa estabilitat. Penso en les previsions, en les matemàtiques, en els graus de més. I en els 5-6 graus de diferència (negativa) que hi havia en el pic de la darrera època glacial (fa 22.000 anys). Però el gran canvi s’havia produït amb un marge de diferència encara menor. Només calen uns graus de variació en la temperatura perquè la Terra engegui un mecanisme que no podrem aturar. El llindar no sabem ben bé on és. Mentrestant, els uns planegen el Quart Cinturó; els altres, una pista sobre el mar al Prat. Vivim una crisi de la percepció. Que les nostres institucions, que els polítics, subscriguin idees que pertanyen a una visió del món que està científicament desfasada és un fet preocupant. Ens cal reduir dràsticament les emissions, no aplanar el terreny perquè s’incrementin encara més.

La concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera ha augmentat amb una rapidesa insòlita des de l’inici de l’era industrial: de 280 parts per milió fins a superar les 420 ppm. L’últim cop que hi va haver una concentració de CO2 similar a la Terra va ser durant el pliocè, el període geològic que es va acabar fa més de 5 milions d’anys en què el nivell del mar estava entre 5 i 25 metres més elevat (un canvi similar faria desaparèixer moltes de les grans ciutats del nostre món). Tot apunta que si ens hem salvat d’un escalfament molt més acusat és perquè la contaminació per aerosols interfereix en la radiació solar, un fenomen que s’anomena enfosquiment global. Seguint la lògica del capitalisme més desaforat, podem pensar que tant se val, que tant per tant, cremem-ho tot. Perquè, tornant a l’ordre que s’imposa més enllà de la nostra atmosfera, el sol s’anirà escalfant irremissiblement, acabarà per evaporar tota l’aigua dels oceans, es convertirà en un gegant vermell i s’empassarà tot el que li orbita al voltant. Tant és, si ja sabem que Andròmeda, que se’ns acosta a més de cent quilòmetres per segon, col·lisionarà després amb la nostra Via Làctia i fusionarà forats negres i formarà una nova galàxia totalment diferent.

Cargando
No hay anuncios

Tot canvia. Res no és estàtic. Però els esdeveniments de l’Univers es desenvolupen amb una lentitud que es mesura en milions d’anys. Som nosaltres que fem rodar embogidament les busques del temps. Aquí a la Terra, si anem amb compte, encara queda molta vida, molt de cicle, al davant. M’aparto un moment del camí i m’acosto a un grup d’alzines seques, que han patit força aquests darrers anys. I em pregunto si no ens llevarem un dia i –veient-hi, per fi, clar– ens adonarem que estem a punt de perdre-ho tot.