A El retrat de Dorian Gray, Oscar Wilde –sublim per damunt les seves possibilitats– ens presenta un home que conserva intacta la seva bellesa mentre la seva degradació moral, la seva corrupció, queda oculta en un retrat que envelleix i es corromp en el seu lloc.
L’organització britànica Project Slingshot, que impulsa campanyes de conscienciació contra la ramaderia industrial, ha desplegat al metro de Londres un cartell que denuncia la quantitat d’antibiòtics que la indústria administra a uns polls que són obligats a créixer a marxes forçades i en unes condicions abominables. Al cartell es pot llegir: ‘Your chicken’s had more drugs than a hen do in Ibiza’ (‘El teu pollastre porta més drogues que un comiat de soltera a Eivissa’). I, és clar, una altra vegada els polítics i el sector turístic han posat el crit al cel perquè Eivissa es relaciona amb les drogues. Encara més, el consell d’Eivissa fins i tot ha exigit, mitjançant carta oficial, la retirada de la campanya perquè, segons el seu parer, promou un estereotip que perjudica la reputació d’Eivissa.
Però les campanyes publicitàries no creen imaginaris del no-res, sinó que aprenen a detectar i utilitzar aquells que conformen l’entorn dels seus potencials receptors. Han de saber condensar en mig minut o en un cartell en el metro allò que milions de persones ja comparteixen. Per això funcionen. I per això, de vegades, fan mal. No perquè deformin la realitat, sinó perquè ens la retornen simplificada i convertida en eslògan. I, de sobte, el mirall d’una publicitat ens dona una imatge que no volem reconèixer.
Sorprèn veure responsables públics i empresaris escandalitzats davant una campanya publicitària mentre, temporada rere temporada, contemplen impassibles els excessos que alimenten exactament aquesta reputació. És més fàcil enviar una carta de protesta que afrontar els interessos econòmics que sostenen el model turístic. Encara més, pocs dies abans que saltés la polèmica, el mateix vicepresident del Consell d’Eivissa, Mariano Juan, que signaria la carta de repulsa, sortia en defensa de l’oci nocturn oblidant del tot que és el que explica el negoci del narcotràfic. He assistit o participat, fora de l’illa, en no poques jornades i congressos de Criminologia on Eivissa s’ha posat com a exemple d’un lloc que crea les condicions adequades per ser un laboratori de drogues. Com a periodista, m’he passat molts estius comptant morts per sobredosi a les discoteques i al·lots drogats que cauen pels balcons. O morts a la carretera per culpa d’algun drogat. Però tot això no ha fet que els nostres governants s'indignin, no. I, de cop i volta, la ment d’un publicista preclar connecta Eivissa amb les drogues i sembla que hagin esmentat el pare del president en arameu. Però el problema no és el dit que assenyala la Lluna, és que aquesta connexió és encertada com una fletxa de Guillermo Tell.
El que hauria de resultar ofensiu és que aquesta associació sigui tan immediata i universal que una agència de publicitat britànica la pugui convertir en reclam comercial amb la seguretat que tothom entendrà la referència. Aquest és el veritable escàndol.
Però hi ha una altra lectura, encara més inconvenient. Aquesta campanya posa en contacte dues indústries que, a primer cop d’ull, semblen no tenir res a veure. Però sí. D’una banda, una indústria que comercialitza carn procedent d’un sistema de producció intensiva que converteix milions d’animals en simples unitats de rendiment. Que tortura milions d’animals (utilitzem els verbs correctes). De l’altra, un model turístic que ha tractat Eivissa com un producte global, explotant-ne el territori, els recursos i fins i tot la identitat per maximitzar-ne la rendibilitat i que, com no podia ser d’altra manera, ha vingut acompanyat del narcotràfic (no és una disfuncionalitat del model; és el mateix model). Animals en un cas i una illa i els seus habitants en l’altre, però, en el fons, la mateixa lògica de tractar allò que és viu com a mercaderia.
Potser per això la campanya és tan bona. De fet, com més ho analitzo, més bona em sembla. Sense proposar-s’ho, Project Slingshot acaba retratant molt més que una illa i un estereotip. Retrata la manera com el capitalisme contemporani és capaç de convertir qualsevol realitat –un territori, una reputació o la vida d’un animal– en un recurs explotable sense tenir en compte cap consideració moral.
Les institucions voldrien que Eivissa fos Dorian Gray, conservar intacte el rostre mentre la degradació queda amagada en un quadre. Però l’escenari de llums de neó ja no enganya ningú. Si en alguna cosa s’assembla Eivissa a Dorian Gray és que ha venut l’ànima a algun dimoni. Però ja sabeu com va acabar l’immoral Dorian… I, si no ho sabeu, us recomano de tot cor que llegiu la novel·la.
