Dues vides i encara més
Hi ha flors que no fan estiu i n’hi ha que, caparrudes, arriben a celebrar vint-i-cinc estius, tardors, hiverns i primaveres. Aquest és el cas de l’Espai Mallorca, el centre cultural de les Illes Balears a Barcelona que ha passat per més d’una vida i que pareix que té corda per viure’n, com a mínim, vint-i-cinc o trenta més.
El projecte va néixer el setembre de l’any 1998, arran de la iniciativa institucional. Amb l’objectiu de promocionar i difondre la cultura de les Illes al Principat, la Conselleria de Cultura del Consell de Mallorca (amb l’escriptor i professor Damià Pons al capdavant) i l’avui extint Gremi d’Editors de Balears sumaven forces per posar en marxa aquest oasi cultural al bell mig del barri del Raval de Barcelona. De llavors ençà va estar en mans de gestors culturals com Amanda Vich o l’escriptor Sebastià Alzamora, entre d’altres, i molts tenim el record encantador i sempre generós de llibreteres com Carme Bondia o Abigail Monells. Jo mateix hi vaig descobrir ni més ni menys que títols antics o descatalogats d’autors com Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver o Biel Mesquida, referents que m’han esdevengut imprescindibles amb el temps.
He de reconèixer que hi vaig arribar al final, a aquest primer Espai. Si a finals del 2010 començava a viure a Barcelona, el gener del 2012 el Govern de les Illes Balears liderat per José Ramón Bauzá decidia clausurar-lo, adduint problemes financers per amagar la seva ferma voluntat d’aniquilació cultural. Record haver participat de més d’un acte de resistència i més d’una assemblea: hi cantaren Roger Mas i Maria del Mar Bonet, el poeta Antoni Clapés hi recità els seus versos, algunes veus insistien que havíem d’ocupar el local.
El destí, però, va voler que el tancament de l’Espai institucional, al carrer del Carme, fos succeït al cap d’uns mesos per la inauguració de l’actual Espai a la plaça de Vicenç Martorell, un projecte autogestionat dirigit per l’associació Crits i Renou des de fa deu anys. I he de confessar que el meu Espai, tot i haver pogut conèixer el primer, ja és més aquest: allà hi he fet presentacions, recitals i beures, hi he travat bones amistats, m’he sentit una mica més a prop de Mallorca i m’ha fet un poc de mal el coret només de pensar que, si hi hagués un projecte com aquest a cada dos o tres pobles de les Illes tendríem un país molt diferent, molt més autocentrat. En una intervenció als actes de celebració d’aquest vint-i-cinquè i desè aniversari, Sebastià Alzamora deia: “La satisfacció més gran és constatar fins a quin punt es varen equivocar aquells que varen augurar una vida breu a l’Espai Mallorca”, i em pens que té tota la raó. I aquesta és una satisfacció coral, colossal, immensa: treballada entre moltes persones que han permès que un dels projectes més engrescadors dels Països Catalans pogués tirar endavant. Tant de bo aquestes dues vides siguin les primeres de totes les que ens esperen.
