Una dreta que no va d’escrúpols
Fa uns dies Biel Company, president del PP a Balears, feia un tuit en què deia textualment el següent: “La ética está muy bien, pero no dará de comer a empresarios y trabajadores del sector turístico, que esperan y necesitan que haya temporada y se reactive la economía cuanto antes”. Que una persona que aspira a presidir el Govern de les Balears emeti un missatge com aquest és una llàstima, i no ho dic només per l’estil infantiloide en què està escrit, sinó pel seu contingut, tan preocupant. Preocupant no tan sols políticament, sinó també humanament. Company volia respondre la secretària d’Estat de Sanitat, Silvia Calzón, que en dies anteriors, en una visita a Son Espases, va rebutjar que en la campanya de vacunació es prioritzin les comunitats que depenen més del turisme, perquè –va dir– la vacunació s’ha de sustentar en principis ètics, de manera que la prioritat sigui protegir (vacunar abans) les persones que tenen més risc de contraure el covid-19. Company va reaccionar a aquesta reflexió apel·lant a les coses que, per ell, ens “donen de menjar”. Mai insistirem prou en com n’arriba a ser, de trista i desafortunada, aquesta frase feta. A les persones no se’ns “dona de menjar”. Es dona de menjar als porcs o a les gallines. Les persones, allò que ens hem de donar, els uns als altres, és un mínim de dignitat. Mai un empresari ha “donat de menjar” a un empleat, per molt que alguns s’ho pensin.
S’ho pensen aquells que se’n riuen de l’ètica, o que la contraposen a l’economia, com si fossin coses excloents. L’ètica és l’àmbit en què pensam, discutim i acordam els nostres drets i deures com a ciutadans, allò que fa que puguem viure d’una forma justa, igualitària, democràtica, pacífica i, com dèiem, digna. I l’ètica no tan sols no està renyida amb els doblers, sinó que, ben al contrari, en fa guanyar. No és per casualitat que els països més endarrerits de l’eurozona (com Espanya, o com Itàlia i Grècia, que Company citava com a exemple a seguir) siguin aquells que tenen més casos de corrupció a la seva vida pública, mentre que els més avançats –els més rics– són aquells que mostren una menor tolerància amb la corrupció.
L’ètica, per dir-ho en una paraula, són els escrúpols. Quan a qualcú li fa nosa l’ètica, o se’n burla, o considera que és necessari relegar-la per fer doblers, allò que està dient en realitat és que els doblers s’han de fer sense escrúpols, de qualsevol manera, a la bruta, sense miraments, envestint com els bous, trepitjant tot i tothom. Donant per bo el fang que suposa la corrupció, i rebolcant-s’hi si convé. Quan Company se’n riu de l’ètica ens està dient que vol imitar la madrilenya Ayuso, que ara viu el seu moment de glòria, i que a la vegada no fa més que una imitació tardana de l’americà Donald Trump: negar, o relativitzar, o posar en qüestió, els efectes mortals de la pandèmia, per agradar a la part més reaccionària del sector de la restauració i de l’hostaleria.
Mostrar-se contrari a l’ètica no és –no té per què ser– un comportament “de dretes”: una dreta ètica és possible, com han demostrat, amb encerts i amb errors, dirigents com Merkel o Macron. Aquí, ho podem llegir als escrits d’un pensador com Josep Melià pare, que va mostrar un camí al conservadorisme mallorquí que ha estat malauradament ben poc seguit. A alguns els pot parèixer un doi, però el fet és que era possible fer doblers (el turisme en fa, efectivament, i molts) i a la vegada fer-los sense haver de deixar-nos trepitjar a canvi que “se’ns doni de menjar”. Es podia, i es pot encara, fer doblers i a la vegada fer-los amb dignitat, com a ciutadans i com a societat. Però ha prevalgut la dreta que no suma mai i que resta sempre, la dreta cega i sorda a tot el que no sigui el dobler fàcil, la dretota arrogant i sense escrúpols que Company i el seu PP representen com ningú.
