Contra el dolentisme

No fa gaires dies, una senyora publicava tota compungida a una xarxa social una imatge d’un dels nombrosíssims parcs que Manacor té a disposició del gaudi de la ciutadania. Es lamentava, aquella dona, que, per l’escassesa d’aigua, l’Ajuntament, o l’entitat que en fos responsable, hagués deixat de regar aquella gespa que tanta vida donava a un espai exterior tan freqüentat per famílies amb els seus infants, o per propietaris amb els seus canets. Al punt, un d’aquests comentaristes rabiosos s’amollava amb aquesta: “Han hagut d’aturar-se de regar perquè els marroquins van a cercar aigua a les fonts gratuïtes i la tuden”. Ni una paraula de les piscines, ni dels camps de golf, ni dels hotels.

És només un exemple dels centenars de comentaris d’aquest estil que centren tots els mals del món en les persones que pertanyen a un determinat col·lectiu.

Són haters, o trolls, però no cal anar amb paraules rares ni eufemismes: és odi. Potser ens podem abstreure o allunyar de l’algorisme controlat per l’extrema dreta americana (vegeu a la Viquipèdia les entrades ‘Steve Bannon’ i ‘Elon Musk’), dels perfils falsos, dels bots i de tota aquesta femta virtual que ens té abduïts, però l’odi ja és transversal. Avui, qui no vincula immigració i delinqüència és bonista. Ara, en ple segle XXI, qui no té ràbia d’uns nins que juguen a futbol al carrer, és bonista. Aquí, qui no veu que tots els ajuts de serveis socials dels ajuntaments són per als nouvinguts, és bonista. A Mallorca, qui no creu que els qui han vengut de fora ho han fet per prendre’ns la feina, és bonista. Avui, qui no diu com Donald Trump, “primer els d’aquí”, és bonista. Com si esser bo fos dolent. Com si qui vol ser bo hagués de demanar disculpes per intentar ser-ho. No sé si m’explic.

Avui s’usen aficions tan curioses com la caça del migrant, la ràbia contra els pobres o la humiliació del qui ja té el genoll en terra. I els qui les practiquen no n’han de demanar disculpes, perquè està ben vist. El jovent cavil·la populistes revolucions virtuals antisistema sense veure que es paren la llova a ells mateixos. Avui s’usa ser dolent, mentider i manipulador. L’adveniment del dolentisme (fixau-vos que no té entrada al Termcat. ‘Bonisme’ sí que hi és) ens aproxima perillosament als moviments feixistes que desclogueren els anys trenta del segle passat.

Són, aquells que esmentàvem més amunt, els arguments de l’extrema dreta espanyola, contra la qual és molt bo de fer posicionar-se des de qualsevol espectre ideològic de la catalanitat d’aquí i d’allà. També ho són, però, de Sílvia Orriols, la contundent batlessa de Ripoll que amb la seva llengua viperina i insubornable s’ha convertit en el fuet implacable de la diferència i de l’islam i en el martell piconador del cofoisme...

Orriols és una racista de pedra picada, es declara independentista fins al moll de l’os i posa en escac tot el catalanisme oficial pel despullament que aplica a les misèries d’un sistema que no sap sortir de l’atzucac on s’ha ficat.

D’un costat, la seva aparició suposa la constatació de la solvència del tret diferencial català, que acull així d’una manera autocentrada totes les tendències de l’arc ideològic, des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra. Podríem dir que els catalans, al cap i a la fi, som com la resta del món, que torna a guaitar dins el pou negre del feixisme, de la deshumanització de la diferència i de l’exclusió. Alhora, però, també suposa un mal qui sap si irreversible per al catalanisme democràtic que havíem conegut a les acaballes del franquisme i fins ben entrat el segle XXI. Ens abominava la populista i neofeixista Lega Norte italiana de Matteo Salvini… però ara tenim el mateix discurs dins ca nostra i, si el rebutjam, som bonistes. De fet, és la batlessa de Ripoll qui marca el camí de la resta de formacions. És ella qui ha guanyat el relat. I són els altres els qui ballen al seu so i es deixen seduir pels cants de sirena dels vots que ara ella arreplega a palades.

Encara que la dominància del catalanisme contemporani hagi estat gairebé sempre dretana, el pare Pujol, des de la seva posició de represaliat del franquisme, de democratacristià compassiu i de dretà europeïtzant, convertia Convergència i Unió en el pal de paller del catalanisme, en una porxada sota la qual d’una manera o d’una altra s’arrecerava tota la catalanitud amb voluntat d’autocentrament, fos de la corda ideològica que fos i fos, també, de l’origen que fos. La culminació simbòlica de tot això, i qui sap si també el final, va ser l’abraçada fraternal entre Artur Mas i David Fernández aquell llunyà 9 de novembre.

Quin va ser el secret primigeni de tot allò? Ens en riguérem, en el seu moment… La fórmula inclusiva: ‘És català qui viu i treballa a Catalunya’. L’eslògan: ‘Som 6 milions’. Ningú és sobrer per construir un país nou i lliure. Ans al contrari: totes les mans hi són necessàries. I és en aquesta fraternitat solidària i cooperativa, lluny d’Espanya i lluny del feixisme, on ha de raure la grandesa del país.