Dolçor i bondat no han de fer vergonya

Si admirem les darreres imatges que la NASA ha publicat en un article sobre la forma de la Terra, ens sorprendrem que no és una esfera perfecta i llisa; i, si llegim la informació de la investigació, ens assabentarem que tampoc no és un tubercle bonyegut i grillat. Quan te’n retires una mica, veus que aquesta casa és un geoide deforme amb tot de rugositats, en comptes de la bala perfectament polida i amb iridescències clarament blaves, verdes, blanques i marrons. Des de l’espai, no s’assembla gens a cap geometria pura, sinó més aviat a una fruita silvestre –una imperfecta delícia.

Miro i remiro aquesta imatge alternativa a través de la pantalla del mòbil i penso en els cranis humans i la seva superfície no gens fina, que contrasta amb les quasi sedoses calaveres de fotos i films. I me’n recordo de l’incís d’una companya traductora, en una conversa sobre llengua: “Ara tot ha de lliscar”, deia, referint-se a les demandes dels editors respecte dels textos. Quina aventura sense suc ni bruc, quan no hi ha ni un punt i coma per entrebancar-s’hi, ni un fragment de sintaxi per perdre l’alè o un mot que faci serrar les dents. Amb el pretext que la simplificació facilita la comprensió i l’entesa, als llibres també hem representat ben desproporcionadament la composició del roc que en diem Terra. Havent-lo delimitat i havent assenyalat i anomenat els trossos que fan els continents, l’hem il·lustrat a imatge del nostre desconeixement i els nostres desitjos: una Àfrica més petita, sotmesa; una Europa més gran, sotmetent; més aigua de la que en realitat hi corre. Aquest estiu, mentre uns llegien textos untuosos a platges i piscines (textos que fan massatges i es venen com exercicis de mística) i l’ONU aprovava una revisió del retrat planetari, uns altres sembraven discursos tradicionalistes, terraplanistes, neo-religiosos, als carrers des-arbrats i sobreescalfats de les ciutats. El misteri que va de bracet amb la ignorància és terrorífic, però, a la majoria, tot ‘li patina’.

M’acosto al globus terraqüi del capdamunt d’un prestatge, vento la mà amb el gest de girar full i gira suaument, bo i mostrant països que ja no existeixen. La Terra sobreviu perquè es mou amb un moviment que no és sempre ben bé igual, que és inexacte; en canvi, el globus conserva un fals equilibri, artificial, gràcies a l’eix que el subjecta (metàfora de les estratègies de domini humanes o d’un déu controlador). Serveix com a record dels avis, i l’empro com una bolla de mèdium que funciona a partir de la memòria històrica i del coneixement científic; com una pantalla de baixa definició que, mitjançant la connexió amb el passat, permet crear futurs d’alta imaginació. Una surgència d’arrels i branquillons des dels milers d’objectes metàl·lics que hem posat en contacte constant amb l’espai exterior, amb l’alteritat del planeta, creix suspesa allà on no hi ha oxigen. De sobte, xoca amb una nuvolada d’eritrulosa, feta dels mateixos sucres que contenen els gerds vermells i nosaltres. L’espècie humana en extinció perquè ha extingit els boscos de gerderes silvestres. Guaito enlaire i, en l’entortolligat esbarzer còsmic, evoco els gerdons menudíssims que collíem amb els avis. De resseguir el fil vermell d’aquesta visió alternativa, vaig a parar als brodats i tapissos de Marta Font, relligats a Yõki en forma de llibre. Entenc que el camí –obert amb “l’agulla que crea, però també punxa”– és del color de la sang i del sucre que, alhora, ens formen.

L’atac d’optimisme m’empeny fins al súper com per un tobogan. Però, quan hi arribo i veig tots els gerds de la mateixa mida, del mateix color, gairebé amb el mateix nombre de drupes, ben arrenglerats en contenidors de plàstic, caic de genolls a terra com Un poeta –com molts que conec, com el del director Simón Mesa. Amb la llengua tan coberta de cicatrius i nyanyos, que sembla que, en comptes de la vida, un tràiler ens hi hagi passat pel damunt. Amb l’esperit que aspira a ser ‘bo’ en un sentit global, a través de la convivència amb la ferida del coneixement, l’energia del misteri i el sucre que endolceix però també corca les dents.

Torno a col·locar a la lleixa la capsa enganyosa, transparent sense ser de vidre, i amb gerds que no ho són, i amb l’altra mà, em toco la closca i palpo els relleus de l’existència, del pensament, d’alguna trompada amb altres caps, amb branques i finestres. Alleujada, deixo de cercar patologies que immobilitzarien l’ànima. Escric amb llengua vermella una pluja de gerdons meteòrics i la confitura que ens faria aixopluc. No intento que llisqui i sobretot no vull que rellisqui: només insisteixo a viure en un univers deforme però misteriosament dolç, enfront d’aquest teatre de la perfecció que va passant sense requerir esforç ni deixar rastre, i que tant m’espanta. La dolçor i la bondat no han de fer vergonya.