Com una dolça decadència
Aviat farà un any de l’inici de la guerra d’Ucraïna. Tot passa molt ràpid, tan lluny i tan a prop. Físicament i temporalment. La mort arbitrària i absurda en directe. El mateix amb la pandèmia. Si no fos pel teletreball d’alguns i perquè les màscares, encara presents, ens ho recorden, ja no hi pensaríem, en el virus. Hem començat a oblidar els avis morts, els nostres morts. Sacsejat, el món havia de canviar molt i per a bé. Però ens hem encallat encara més. La guerra, esclar, que tot ho fa trontollar... I si continuem furgant enrere i aquí, trobem el Procés: present i absent. Somnàmbul. També havia de canviar-ho tot i hem tornat a la prosaica realitat, a l’endèmica i frustrant dependència. Et fan una cimera hispano-francesa a casa i gràcies. A aquest present de guerra, de postpandèmia i de post-Procés li escau un nom: supervivència. Anar tirant. El bucle. La vida segueix.
Barcelona, Catalunya, Espanya, Europa, el món... Tot embolicat, sense sortides clares. Qui més qui menys, cadascú es refugia en la seva vida insignificant, en un silenciós retorn a la tribu, a la individualitat, a les coses petites i segures. Cuidar-se, concentrar-se en els detalls tangibles. Pensar en gran? Són temps de replegament, de tornar a començar. Fer marxa enrere no és una opció i alhora, al davant, l’horitzó està emboirat. Només ens queda el dia a dia, el pas a pas. Presentisme. Resiliència. ¿Algú pensa seriosament en el futur, en el mitjà o llarg termini? Aquesta palpable absència de projecte és el més preocupant. Es respira en l’ambient irrespirable. No només és un problema del desprestigi de la política, però en la política, tan exposada, es nota més. Mana el tacticisme populista, l’addicció a la demoscòpia. La mala política.
L’acceleració tecnològica ens agafa sense idees, paralitzats. Perill. És com si estiguéssim fent el mort enmig d’un fort onatge. En efecte, pots acabar mort. En les postguerres la gent treu forces del no-res, oblida, gira full, agafa embranzida, s’arremanga i arrenca a caminar. No hi té res a perdre. El que vivim avui, en canvi, no és un daltabaix bèl·lic, sinó una mena de dolça decadència feta a parts iguals de fatalisme i conformisme, de globalització i ultralocalisme. Les coses no van bé, però tampoc van tan malament per obligar-nos a fer un cop de cap i arriscar. Molts pensen: com que no ens en sortirem, jo faig la meva, m’aïllo d’un món embogit i d’un país ferit. No vull que em xuclin totes les energies.
No hi ha veus d’autoritat que marquin el camí. Hi ha molt soroll, molta exhibició narcisista i banal que fa més gran la desorientació general. Ideològica i cultural. Educativa i econòmica. Tot és prova-error. Res no es consolida. Per això la sensació és de paràlisi i decepció. Fins i tot costa trobar persones emprenyades més enllà de la retòrica, que seria un primer pas cap a l’acció. Les úniques accions col·lectives ho són a la defensiva: salvar el planeta, salvar la llengua, salvar la feina... No hi ha manera que ens mobilitzem per una nova il·lusió. Només ens posem d’acord en la desil·lusió, en la constatació que no anem bé.
Quant de temps haurà de passar perquè entrem en una onada positiva de canvi? Si convertim aquest estat de coses en la normalitat, si ens instal·lem en la grisor permanent, caurem en un pou sense fons. Ens anirem empetitint. La mediocritat és encomanadissa i còmoda. L’única sortida possible és, com sempre, dins nostre. Escoltar-se i escoltar-nos. No vindrà ningú de fora a treure’ns d’aquest ensopiment. Ja seria hora d’aturar-nos a pensar, mirant enrere i mirant endavant, en tots dos casos sense por de dir-nos les veritats, sense por d’escoltar el nostre batec profund. Parar l’orella i aixecar la mirada de terra. Això sí que només depèn de nosaltres, de cadascun de nosaltres.
