17/04/2021

La distensió impossible?

4 min
La distensió impossible?

Aviat farà tres anys de la moció de censura que va fer caure el govern de Mariano Rajoy, i va dur Pedro Sánchez a la presidència del govern. Aquella moció de censura va comptar amb el suport de tots els diputats independentistes al Congrés. També de tot el que llavors era el PDECat: malgrat els dubtes que va tenir Carles Puigdemont, finalment va apostar pel vot favorable. Era la primavera del 2018, Puigdemont era a Berlín esperant la resolució del tribunal alemany sobre la seva extradició a Espanya i Quim Torra acabava de ser investit president de la Generalitat amb els vots de Junts per Catalunya, ERC i l’abstenció de la CUP. I acabava, així, la suspensió de l’autonomia de Catalunya.

En aquell moment el gruix de l’independentisme institucional va fer una aposta per la distensió. Després del conflicte intens de la tardor i l’hivern del 2017, amb el govern repartit entre la presó i l’exili i les institucions catalanes tot just sortint del túnel del 155, hi va haver una aposta per donar una oportunitat a un nou escenari. Es conformava, al Congrés de Diputats, un bloc alternatiu a la dreta espanyola que agrupava el PSOE, l’esquerra estatal i els partits sobiranistes catalans, bascos i d’altres territoris. Però és un bloc farcit de contradiccions. El PSOE, d’entrada, tot i que se’n va servir per arribar al govern, és el primer que no s’hi troba còmode. Per això, bàsicament, es van repetir les eleccions del 2019: sempre ha intentat fugir d’una fórmula que el lligués en excés a les esquerres i els sobiranismes. Dins l’independentisme català, com és evident, aquesta aposta també suscita dubtes i divisió. De fet, des de la moció de censura, l’independentisme no ha tornat a coincidir en les apostes estratègiques a Madrid. Singularment, en la investidura de Pedro Sánchez de gener del 2020, ERC es va abstenir (a canvi de la institució d’una taula de diàleg per afrontar el conflicte polític) mentre que Junts i la CUP hi van votar en contra.

No sabem com haurien anat les coses si tot l’independentisme s’hagués abstingut, o si tot hi hagués votat en contra. Probablement no haurien estat gaire diferents. El fet, tanmateix, és que tres anys després de la moció de censura, des del punt de vista del conflicte polític i nacional català, les coses no s’han mogut pràcticament gens. Aquesta setmana ha fet tres anys i mig de l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. El PSOE, des de la mesa del Congrés, ni tan sols ha permès la tramitació i debat de la llei d’amnistia. La Fiscalia, ara comandada per l’exministra socialista de Justícia, actua amb la mateixa agressivitat contra qualsevol tímida millora de la situació de les preses i els presos polítics catalans. La tan anunciada reforma del delicte de sedició, que segons En Comú Podem havia de ser la solució a la situació de presos i exiliats, no acaba d’arribar mai. La tramitació dels indults s’allarga en el temps. Tant, que si mai arriben, tindran un valor polític molt devaluat: és evident que un indult després de quatre anys de presó no té res a veure, políticament, amb un indult ràpid com els que han concedit en el passat els governs espanyols quan els ha interessat.

I, encara més important que l’immobilisme en el terreny de la repressió, és la manca de moviments polítics respecte a la qüestió de fons. Perquè després de la distensió, havia de venir el diàleg. El PSOE no només continua negant-se totalment a parlar del dret a decidir, sinó que ni tan sols ha plantejat de manera seriosa una proposta alternativa. No han volgut ni tan sols parlar-ne a la taula de diàleg. Sovint, emprant la divisió dins l’independentisme com a argument, o excusa. I, de fet, el PSC a Catalunya ha anat endurint les seves posicions, i acostant-se cada cop més a la posició dura que havia defensat Ciutadans en les dues darreres legislatures.

Aquesta manca de resultats, que era un escenari previsible, no feia menys necessària, al meu parer, la distensió per la qual va apostar el gruix de l’independentisme el 2018. Treure el PP del govern de l’estat i evitar un govern de la dreta espanyola radicalitzada era un primer pas necessari. També des del punt de vista de la credibilitat interna i internacional. A la societat catalana hi ha una majoria àmplia que aposta per solucions dialogades al conflicte, i l’independentisme necessita, estratègicament, aparèixer com el campió del diàleg, per poder apel·lar a més i més segments d’aquesta societat. Això és independent dels resultats del diàleg. I, de fet, encara que no tothom ho entén així, és especialment important si el diàleg fracassa.

Tanmateix, preservar aquesta disposició al diàleg ha de ser compatible amb la constatació i denúncia de l’immobilisme i la manca de resultats. És moment, probablement, d’apujar el to de la denúncia i endurir posicions a Madrid en la relació amb el govern immobilista. El temps és important, i dels entre tres i tres anys i mig que porten els presos i preses a la presó, tres han estat sota governs de Pedro Sánchez. I més d’un any, ja, amb ministres d’Unides Podem.

Aquest immobilisme de l’Estat reforça les posicions més escèptiques amb el diàleg dins l’independentisme i explica, en part, els resultats de les darreres eleccions. Però mantenir sempre la disposició al diàleg, i combinar-la amb la denúncia interna i externa de l’immobilisme de l’Estat, és precisament la fórmula que hauria de permetre un procés d’acumulació de força democràtica, imprescindible per afrontar amb èxit noves etapes del conflicte polític. Perquè els conflictes, si no es resolen, es cronifiquen i tornen a emergir amb noves formes i nous protagonistes. El resultat de les darreres eleccions al Parlament és l’evidència més clara que a Espanya, per molt que s’entestin a fer veure que no hi és, l’elefant del conflicte català segueix enmig de la sala.