27/04/2021

El discurs de Pol Guasch

2 min

Crec que el discurs de Pol Guasch va ser un discurs brillant, valent i adequat a les circumstàncies, perquè res s’adequava tant a aquelles circumstàncies com la voluntat de trencar qualsevol adequació convencional a les circumstàncies. No conec personalment Guasch –m’agradaria molt– i Napalm al cor és un regal de Sant Jordi que tinc pendent; no obstant això, intueixo que, si els escriptors en llengua catalana nascuts als anys noranta –com el mateix Guasch, Anna Gas, Irene Solà, Sebastià Portell, Irene Pujadas o Laia Viñas, entre d’altres– haguessin de formar un club, jo, contràriament al que afirmava el Marx més divertit, estaria ben encantada que m’hi acceptessin com a sòcia. 

Tanmateix, Pol Guasch va parlar precisament de la importància de no fer clubs; d’emfasitzar la singularitat en detriment de la tendència –no sé si arrogant o naïf– a xerrar en nom d’un tot, d’una generació; d’un grup de creadors que tal vegada tenen poca cosa en comú més enllà de la casualitat d’estimar la paraula escrita; de l’accident d’haver arribat al món en una mateixa dècada i d’haver tornat grans amb uns referents –o amb una manca de referents– necessàriament compartits en alguns casos, si bé no sempre, o no per sempre. Guasch es va aferrar a una individualitat que sovint esdevé precària o contradictòria quan les xarxes se’n fan ressò: n’hi ha prou que Guasch adverteixi que no parla en nom de cap col·lectiu perquè la col·lectivitat aplaudeixi les seves paraules, com si la proclama d’un pensament no extrapolable i gens gregari aconseguís l’efecte antagònic.

Per una banda, m’alegra que sigui així, perquè penso que les paraules de Guasch transmetien honestedat, criteri i convicció; per l’altra, i com sempre que hi ha un consens sobre qualsevol cosa –és a dir, quan al meu timeline m’hi trobo una cosa semblant a la unanimitat–, em grinyola aquesta efervescència twitteriana, més encara quan m’adono que, per damunt de tot, les opinions favorables a les idees de Guasch posen el focus en la provocació del discurs; en l’encert de trencar el guió en un context particularment acotat; en les referències a la joventut, al desafiament, a l’elefant a la terrisseria política-institucional, i no tant en el contingut. 

La gosadia i el coratge de Guasch no només són alabats pels seus defensors, sinó que nodreixen qualque article esquitxat de paternalisme i algunes piulades exaltades d’una altra autora jove que també fou notícia en el seu moment per una entrevista combativa. I és que la subversió estimula vingui d’on vingui, però, en un món dominat per les etiquetes, crec que prioritzar els elements que envolten el missatge-discurs-entrevista provocador d’una persona jove per sobre del missatge-discurs-entrevista en si mateix –i, sobretot, i més important encara, per sobre de l’obra que ha dut l’autor fins aquí–, també és una forma de condescendència i de reduccionisme, a banda d’una manera efectivíssima de condemnar els escriptors joves a cercar permanentment la controvèrsia per fer-se sentir, en adonar-se que, si no, ningú els escolta. Ni els llegeix. 

stats