Titulars: “Balears ja té més persones treballant que abans de la crisi” (‘Diario de Mallorca’). “Un de cada cinc contractes temporals de Balears té una durada de dos dies o menys” (ARA Balears). Dues veritats que ens poden suggerir dos panorames radicalment distints.
Poalejar a les estadístiques és una forma més o menys garantida de trobar titulars, de fer periodisme. Els resultats finals, però, també tenen garantida una veritat parcial o mutilada, perquè no hi ha manera d’extreure en poques paraules tota la veritat quan l’estadística ens mostra l’estat d’una o altra qüestió. Això, comptant que l’estadística no hagi estat prèviament manipulada per facilitar el desviament de l’analista extern a la seva elaboració, cosa cada vegada més freqüent. Entre els paranys d’origen i les dificultats d’interpretació, qui vulgui sintetitzar alguna veritat omnipresent ha de fer ús de totes les seves facultats intel·lectuals, dels seus cinc sentits, més el sisè, i d’unes reserves inexhauribles de santa paciència.
La màxima que s’espera en aquestes ocasions –hi ha mentides, mentides podrides i estadístiques– es queda curta en l’avaluació del desprestigi de les estadístiques. En el marc laboral, a més, hi juga un paper decisiu el canvi de contingut de l’expressió ‘lloc de feina’ ocorregut sota la batuta del govern del PP i la seva reforma laboral. Aquesta reforma afavoreix els jocs malabars amb els números de l’atur i de l’ocupació, de forma que s’han establert dues realitats: la dels fets i la de les estadístiques. El PP ens demostra des de fa molt de temps que les coses milloren i milloren molt –les estadístiques–, mentre que els fets ens parlen de creixement de la pobresa del risc d’exclusió, de desnonaments, de menjadors socials, de desesperança. I de desesperació.
Potser hauríem de començar a fotografiar la realitat a partir del que diposita el treball a les arques de l’Estat. Incloure en els llocs de treball un contracte de dos dies o menys sembla un sarcasme del neoliberalisme més violent. Ja que les persones no compten, comptem l’aportació dels seus salaris a l’erari públic i comparem-la amb la d’una ocupació acceptable segons l’antiga accepció del lloc de treball. Així sabríem l’evolució del ‘mercat laboral’ vers la gloriosa realitat cantada pel PP.