Dies de sobreactuacions

Al llarg dels tres dies que va durar el debat de política general al Parlament semblava que les intervencions sonaven fluixes, com en sordina. Fins i tot els ja sabuts retrets entre ERC i Junts varen resultar somorts, i era precisament per això: per sabuts, per rutinaris. Albert Batet i el president Pere Aragonès intercanvien acusacions, i assagen fins i tot algun mastegot, perquè això és el que estableix el guió, però sense convicció per cap de les dues bandes. Després intervenen els cupaires, per dir allò que també ja sap tothom que diran.

Per això tampoc és tan insòlit que ERC i Junts arribessin a un acord per a una resolució conjunta que insta el govern d’Espanya (i, sobretot, l’imminent candidat Pedro Sánchez) a “comprometre’s a treballar per fer efectives les condicions per a la celebració del referèndum”, una d’aquestes frases buides –i de construcció dubtosa– que agraden als partits polítics perquè no comprometen a res. És una manera de fer veure que es pressiona l’altra part, però sense demanar-li res que ja se sàpiga per endavant que no pot fer, o que no està disposat a fer. Al mateix temps, la frase també és prou pomposa perquè el nacionalisme espanyol pugui traduir-la com un ultimàtum: d’aquesta manera, els socialistes –Pedro Sánchez, però també Salvador Illa– poden fer veure que es planten (sense plantar-se) davant d’un suposat xantatge (que no ho és). I fins i tot la dreta ultranacionalista té material per especular i posar el crit al cel sobre la descomposició de la nació espanyola i altres apocalipsis de fireta.

Però, al cap i a la fi, “comprometre’s a treballar per fer efectives les condicions per a la celebració d’un referèndum”, sense més especificacions, no vol dir que s’hagi d’arribar a celebrar cap referèndum, ni que, en cas de celebrar-se, sigui un referèndum d’autodeterminació (més que res, perquè no ho diu). I, encara menys, que del resultat de l’hipotètic referèndum se n’hagi de seguir la independència de Catalunya. Es fa veure que tot això és damunt la taula, i de fet hi és però a la vegada no hi és, com el famós moix de Schrödinger. I això vol dir que tant pot ser-hi com no ser-hi, a conveniència de cada interlocutor i de cada moment de la negociació. El fet cert, però, és que els socialistes necessiten els independentistes catalans, i els independentistes catalans necessiten els socialistes. I res no uneix tant, en política, com la necessitat i l’interès comuns.

Cada partit necessita agafadors als quals aferrar-se per sobreactuar de cara a la pròpia audiència, i els dies que venen seran rics en sobreactuacions. No hi faltarà la ultradreta, que divendres, després de la constatació definitiva del fracàs de Feijóo, va aportar amenaces ben poc velades del que sí que seria colpisme: “El poble espanyol té dret a defensar-se. Després no vinguin vostès fent el ploricó”, va escopir Santiago Abascal. Paraules que haurien de ser motiu d’investigació per part de la Fiscalia, i més d’acord amb l’encara recentment aprovada llei de memòria democràtica. Però això ja sabem que tampoc passarà.