El passat 12 de setembre el Consell de Mallorca va celebrar ‘la seva’ diada. Una vegada més, les institucions han canviat la data oficial en la qual ens prescriuen que hem de celebrar la nostra mallorquinitat. Però, més enllà del debat sobre el fonament històric de l’efemèride triada o del seu seguiment per part de la població, en aquest article m’agradaria parlar del gran problema que suposa com a poble no tenir símbols arrelats i de consens. Vull dir, aquest no és ‘només’ un problema d’historiadors, també és un problema polític. Dic “polític” perquè afecta com regulam la nostra societat, i dic “problema” perquè, per una banda, sense símbols no hi ha espai de trobada entre tots els membres d’una comunitat política. No hi ha uns mínims elements afectius que ens mantenguin units. Això fa que qualsevol diferència esdevingui insalvable. I, per altra banda, sense símbols tampoc és possible articular cap moviment que apel·li a aquest poble, ja que aquest es concreta en la voluntat de ser que, al seu torn, es recolza en els diferents elements que els individus consideren que els representen com a col·lectiu.
Per descomptat m’estic referint aquí a símbols en un sentit ample: banderes, himnes, valors, relats històrics, lleis fonamentals, equips de futbol o, sí, un dia de celebració nacional. Totes les comunitats polítiques tenen una data reservada a commemorar la seva existència. Un dia que la gent coneix, respecta i viu a la seva manera, però que s’hi reconeix. Amb més o menys controvèrsia per l’origen de la celebració que d’altres. Però la qüestió és que permet al cos social renovar la idea que existeix més gent que s’hi sent part.
És habitual sentir allò de: “Ningú s’identifica amb les Balears, cadascú se sent de la seva illa”. I és cert. Però això fins ara no ha tengut una traducció en fer que la gent es reuneixi per celebrar aquesta pertinença. Ara per ara, a Mallorca no hi ha cap diada que sigui multitudinària, ni prop fer-s’hi. La del 31 de desembre, encara que sigui la que més mobilització popular aconsegueix, ha estat una cosa molt minoritària. Tampoc a Menorca, Eivissa o Formentera. On, tot i el gran amor que els seus habitants declaren cap a la seva “roqueta”, l’assistència a les seves diades també sol fregar el ridícul.
I no dic això per fer sentir malament ningú. Simplement constar que encara no hem estat capaços que la gent senti seva cap gran celebració de ser mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterenc. Les institucions, les quals normalment s’encarreguen de compondre un programa d’activitats, concerts i actes oficials, han fracassat en fer que la gent ho senti seu. Resulta que amb contacontes i mostres de ball no n’hi ha prou, ves per on. Tal vegada, i només tal vegada, una de les eines que els nostres governs no han fet servir com haurien és l’educació. En els països normals s’ensenya als nins la història del naixement del seu poble, i no només és que s’expliqui, s’hi insisteix. També se celebra el dia del país a classe, s’ensenya quina és la bandera, l’himne... Forma part d’un procés de socialització necessari en els actuals estat nació, on gran part de la legitimitat política es basa en la idea que existeix un poble amb voluntat de ser-ho. A més, en contextos com el nostre, on hi ha conflicte nacional, no fer servir totes les eines disponibles des d’aquí és de facto contribuir a l’assimilació en l’espanyolitat. Potser una espanyolitat revestida d’amor per les nostres belles platges i muntanyes, però espanyolitat en la pràctica.
De tot això també en té culpa la societat civil. Aquest compromís actualment només es troba en associacions o partits molt minoritaris. Els sospitosos habituals. Però a risc d’aixecar qualque rialleta per sonar a cantarella errejonista: ser marginal no és cap triomf. La diada de les Illes hauria d’anar més enllà de l’independentisme i això no és culpa seva, sinó de la falta de compromís de la resta.
No vull minimitzar la importància del debat historiogràfic, és importantíssim. Però des del punt de vista polític no importa tant el fonament científic que tengui la data triada, com que la gent el senti seu i que hi hagi un cert consens social sobre aquest. Passa el mateix amb les banderes o els himnes: tots són inventats i assumits per motius aliens a la ‘veracitat’ del símbol en si. Però ens hi jugam molt: sense un dia per reunir-nos tots, sense una bandera a alçar i sense un himne de germanor, no es pot aconseguir res que valgui la pena col·lectivament.
