Un dia qualsevol
Entre crits i udols una bona part del planeta està entretinguda amb la celebració de gols o a plorar les derrotes. Alguns aficionats els va la vida amb cada color de la seva bandera i d'altres presten les seves mercenàries goles per celebrar victòries alienes. Pa i circ ideològics, on les nacions exhibeixen les seves cicatrius d'odi o de venjances i rancors històrics. Vibra el planeta mentre els fabricants de les banderes s'omplen les butxaques, banderes 'Made in China' per a identitats ferides, algunes d'alimentades per l'odi i d'altres per la set d'una venjança que remunta a l'inici dels temps; amb cada partit afloren velles ferides de colonitzats contra colonitzadors que, al cap i a la fi, quan no els queden més opcions, presten els rugits de les seves goles als seus excolonitzadors, ja que les cadenes invisibles de la submissió continuen traçant les rutes de les passions irracionals, ni amb tu ni sense tu!
Mentre un bona part del planeta continua rugint victòries i una altra udolant derrotes, Netflix, el modern llac on poden contemplar-se els narcisos moderns i els narcisistes, ens continua demostrant que de les llàgrimes i amb elles, alguns privilegiats poden assegurar-se uns diners extra per a les seves despeses. Ara toca a “Harry i Meghan” plorar en diversos lliuraments les seves desgràcies que el diputat conservador Bob Seely considera com “llançar escombraries sobre la seva pròpia família i treure diners amb les seves misèries per al consum del públic”.
El públic fidel a si mateix, sempre amb fam de desgràcies o de contes de fades, des dels temps dels déus de l’Olimp, les misèries del qual també avivaven l'imaginari col·lectiu. Zeus el va salvar la seva mare Rea: si no hagués estat per ella, l'hauria devorat el seu progenitor; Posidó el va amagar la seva mare en un ramat de xais per evitar que Cronos el devoràs; Zeus rescata el seu germà Hades, que va ser devorat pel seu pare; Hera, la reina dels déus, era la germana major de Zeus i al mateix temps la seva esposa, així tots els poders queden en família; Atenea, la deessa de la saviesa, va néixer directament del cap de Zeus, una vegada que aquest s'empassàs la seva mare. Així van ser els familiars de Cronos, el rei dels déus, que tenia el mal hàbit de menjar-se els seus fills nounats, per evitar que un dia el destronassin com a rei… Una entretinguda història familiar digna de Netflix i de la premsa rosa; per tant, la sínia continua girant i res nou sota el sol.
La guerra segueix, perquè només continua una guerra, les altres no són més que un simulacre per a un mercat lliure de la indústria de les armes. Les economies de les famílies s'han convertit en ostatges dels estats i els bancs, tot puja menys els ànims, però curiosament la sínia continua girant, tot és car però tots els llocs estan plens. Entram en una fase frenètica de gastar per a tenir la il·lusió de viure, res és segur des d'aquell simulacres en què hem participat tots, confinats a la força als domicilis mentre els soldats omplien els carrers deserts d'un món que, tal vegada, es va mentir a si mateix. Què ens va passar llavors? Quina va ser realment l'amenaça? Què hem perdut pel camí?
Des d'aquell simulacre planetari ja res torna a ser el mateix; els pobres cada vegada són més submisos i els rics, més rics, i entre els uns i els altres va sorgir una nova raça humana de diferents colors, de diferents orígens però deshumanitzada que ni sent ni pateix i només li importa l'embruixament de les seves pantalles i el seu etern monòleg amb si mateixa, mentre continua sent cert el que va dir Sòfocles: “La més dolça vida consisteix a no saber res”.
