El Déu dels ateus
A mesura que les religions tradicionals reculen i perden posicions a l’espai públic, el dogmatisme i la intransigència en qüestions morals i culturals s’estenen ràpidament configurant un nou fonamentalisme en el qual se censura qualsevol opinió crítica o dissident. En un estrany rebot, aquesta dèria extremista que trobam a la cultura i a la política es contagia en l’àmbit religiós. En el catolicisme actual, els dos pols es poden perfectament representar, per una banda, pels nostàlgics d’una cristiandat premoderna tenyida del puritanisme condescendent del segle XIX i, per l’altra, pels que creuen en un déu que és pura projecció dels anhels humans, una imatge angelical i infantil que serveix d’ansiolític en moments d’angoixa. Es tracta, en ambdós casos, d’una fe domesticada i complaent, que té ben poc a veure amb la fe de la Bíblia.
Malgrat el que es pugui pensar, la Bíblia parla ben poc de Déu i molt de les persones, sobretot de l’experiència religiosa d’Israel, un poble petit i amb poques possibilitats que obté la protecció d’un déu que, a canvi, els demana un compromís de fidelitat. La clau de la fe bíblica no és el coneixement sobre Déu ni saber si existeix o no, qüestió que, a diferència d’avui, en aquell temps es donava per descomptada. La clau és mantenir-se fidel a Déu encara que les coses vagin tortes. En poques paraules, seguir essent fidel a la voluntat de Déu, malgrat tenir dubtes que Déu encara hi sigui.
Donar aquest vot de confiança a Déu suposa un autèntic salt al buit, com deia Kierkegaard. Un acte de fe ben necessari perquè el déu de la Bíblia és un déu fugisser. En lloc de fer-se present i manifestar el seu poder immens, és un déu que es fa enfora per deixar espai a les persones, per donar oxigen a uns éssers que han de créixer en la llibertat. Déu no es manifesta a través de grans fenòmens naturals ni intervé en els assumptes humans com llegim a les històries homèriques o com es pensen encara avui aquells que creuen que dur un ciri a la Sang els ajudarà a aprovar les oposicions. Tampoc Déu és una energia present pertot arreu ni un vigilant còsmic pendent de tot el que feim.
Com a progenitor responsable, Déu es fa enfora dels seus fills i ho fa patint per si; amb el temps, ens oblidarem de qui és ell i del que significa per a cada un de nosaltres. Per això el Déu de la Bíblia se sent més còmode amb els ateus que amb aquells que, posant-lo com a excusa, hi posen per davant la defensa dels dogmes i els preceptes morals, o hi cerquen un terapeuta que els eviti l’addicció als psicofàrmacs.
Dostoievski afirmà, en boca d’Ivan Karamàzov, que si Déu no existís, tot hauria d’estar permès i la vida seria impossible. Però la fe no és la constatació d’aquesta existència, sinó el convenciment que hem de respondre davant un Déu que vol que siguem nosaltres el que facem possible la vida. Però ho hem de fer cercant la mirada dels altres, dels que gairebé ja no tenen vida. Ho deixa clar el Deuteronomi: fes justícia als orfes i a les viudes i estima els immigrants, donant-los aliment i vestit. Són aquests, i no els reis o els sacerdots, els personatges centrals de la Bíblia i el seu clam se situa per damunt de qualsevol dogma.
