Deu apostolets

Diuen a la ràdio que comença la temporada de La Passió, i que en alguns teatres petits, per qüestions d’espai, “no podran representar-hi el Sant Sopar amb els dotze apòstols”, sinó només una escena amb la meitat, és a dir, sis.

Que en un teatre hagin de posar només sis apòstols (quins sí i quins no, mare meva?) per qüestions d’espai és dramàtic. És com si a l’obra El quinto jinete, només te n’hi cabessin dos.

És com si a l’obra Deu negrets t’hi haguessis de conformar amb quatre. Però ja entenc que tenim una idea distributiva del Sant Sopar gràcies a Leonardo da Vinci. Ell va pintar una taula llarga, com de masia, amb els dotze apòstols i Jesucrist en una banda, mentre que en l’altra, la que està d’esquena a nosaltres, els espectadors, no hi havia ningú. A les sèries i a les pel·lícules, excepte si són del Cesc Gay, que es munta uns jocs de càmera circulars que et fan morir de plaer, passa el mateix. Entens la convenció, però no la comparteixes.

Trobo que hi hauria hagut d’haver altres maneres. Per exemple, en lloc de seure tots en una banda de la taula i fer un sopar formal, fer una recepció a peu dret. Res de “Teniu el pa, que és el meu cos” o “Beveu el vi, que és la meva sang”. Es munta una barra al final del prosceni i, allà, Pere, Lluc, Joan i fins i tot Judes van a omplir les copes (per exemple, i per ser coherents, de Sangre de Toro). I per a la degustació del pa, el mateix. Uns quants esclaus cambrers passen amb safates perquè tots vagin agafant croquetes, escumes i esferificacions, mentre comenten que es veu que demà un de nosaltres serà un traïdor de merda. El que tota la vida hem anomenat, valga’m Déu, un pica-pica. I així t’hi caben tots dotze, on vas a parar.