Després de la manifestació
La manifestació del diumenge 15 de juny a Palma ‘Pel dret a una vida digna’ va tornar a ser una mostra contundent del compromís ciutadà amb la defensa dels drets socials i la cohesió territorial. Seria bo i saludable persistir a parlar-ne, com si encara continués caminant la gent pels carrers de Ciutat. La importància de la concentració va més enllà del titular d’un dia, allargar l’acció en el temps no és un recurs literari, més aviat, és una referència a una realitat subjacent. Tot just s’ha passat l’equador de la legislatura i han sovintejat les vegades que la gent s’ha vist en l’obligació de sortir al carrer per expressar la preocupació pel rumb polític i social de les Illes Balears. No recordo que això hagués succeït mai amb aquesta intensitat i freqüència. Una torrentera que no atura de portar aigua.
Submergits en la riada de manifestants, aquesta idea de persistència encara es feia més notòria i adquiria una dimensió més profunda i llarga: el conjunt de participants era marcadament jove, però hi havia un component intergeneracional rellevant. Si es pogués fer un reconeixement facial de la ingent massa de gent congregada, la corba d’edat connectaria l’herència reivindicativa més rància amb la vitalitat i inquietud mil·lennista i de nadius digitals. La fotografia era un collage irreverent, heterogeni i poc convencional de la tradició de l’activisme democràtic. Podria parlar-se de la manifestació com a element simbòlic que cohesiona i identifica una comunitat diversa i plural en el temps i l’espai.
Si es repassa la curta història de la democràcia recent, s’observa que la mobilització popular ha tingut una incidència cabdal a la vida pública i política del país. Ha operat com un codi d’alerta que avisa dels perills de desnaturalització que amenacen la societat. Les grans manifestacions han estat premonitòries de canvis de rumb o de cicle. Saber escoltar o no escoltar, aquesta és la qüestió que marca la diferència. Des del llunyà ‘Parc sí, Pàrquing no’ a les samarretes verdes; passant per les lleis d’espais naturals o de normalització lingüística, exemple de canvi de rumb. A la defensa de territori i la llengua, que havien estat els motors principals fins ara, se’ls incorpora preocupacions com el dret a l’habitatge, el rebuig a la massificació i a la turistificació. El dret a una vida digna suggereix un salt qualitatiu com a resposta a la màxima desigualtat i deshumanització del model econòmic actual.
Si ara l’aparell d’observació fos un escàner cromàtic, veuríem que el verd de les samarretes continua estant molt present, significativament present. Torno a la idea d’anar més enllà del titular d’un dia, per insistir en el fet que les manifestacions no són un pic d’actualitat momentani en un món d’una ferocitat informativa de vertigen. Ben al contrari, són un pòsit de material reivindicatiu persistent que remunta el temps i ens introdueix a la història. Per aquest motiu he fet referència al color verd de les samarretes, són les que representen millor l’acció que reforça la idea de ritual com a valor que defineix i dona cohesió. Efectivament, la mobilització és un ritual que està lluny de la banalitat, encara que estèticament pugui ser festiu i lluminós de color.
Si l’escàner es convertís en un dron o, simplement anant a Google Maps, podríem sobrevolar el parc de Llevant i la Canova i observar els camins pavimentats que havien de ser les artèries de futures grans urbanitzacions. Va ser la mobilització ciutadana la que va forçar a la redacció i aprovació de la Llei d’Espais Naturals, que protegia aquells i molts altres indrets. Per cert, alguns d’ells, novament amenaçats amb les noves lleis de simplificació de l’actual Govern. La visió des de dalt mostra, ben a les clares, quin hauria estat el futur del territori si s’hagués deixat en mans del mercat. Fotografia esclaridora. Arribat a aquest punt, vist quina és l’actitud del Govern, és raonable i lícit pensar que els populars actualment no defensarien una llei d’aquestes característiques. Codi d’alerta: una vegada més la garantia de seny i progrés del país està en mans de la societat civil i la mobilització ciutadana. Reflexionem-ho assossegadament.
La resposta del Govern ha estat decebedora i esperpèntica, és evident la manca d’empatia amb els manifestants del diumenge dia 15 de juny. Són la institució interpel·lada en primer terme i no tenen altra resposta que la desqualificació. S’amaguen, amb tot el desvergonyiment del món, darrere suposats interessos empresarials: “Les empreses d’aquesta terra, capdavanteres al món, multipliquen per quatre els manifestants”. Un argumentari feble i desafinat. Per cert, a manera de parèntesi per a un matís: les empreses invocades pel Govern, com a molt, cadascuna elles, no tenen més d’un 5 o un 10% del seu negoci radicat a les Balears.
La patronal i el Govern no se n’amaguen, de fabricar una pinça per qualificar d’antiturisme les manifestacions. La supèrbia amb què actuen condueix a un joc perillós, perquè són ells mateixos que amb la seva actitud donen vol al sensacionalisme groc que molts, legítimament, pensen perjudicial.
