Després de l'amnistia, què?

El protagonisme de Catalunya per entendre els darrers anys de la política espanyola –una etapa de més d'una dècada– va quedar comprovat ahir un cop més d'una manera rotunda al Congrés. Però tristament comprovat. La primera jornada del debat d'investidura de Pedro Sánchez –sobretot pel que fa al seu xoc amb Alberto Núñez Feijóo– va girar pràcticament de manera monogràfica entorn d'una sola paraula, amnistia. Per a mi va ser la constatació que hauríem de veure aquest moment com l'oportunitat de passar pàgina i sortir del bucle dels darrers anys. No com una actitud de renúncia, sinó per deixar de malgastar energies.

El líder socialista ja té el que volia –ho tindrà formalment avui– i, un cop rebut el suport del conjunt de partits amb els quals ha negociat, pot concentrar-se en la formació del seu nou govern. Ha jugat fort, i se n'ha sortit. El preu pagat ha sigut el d'introduir una gran tensió en la vida política pel contingut dels acords que ha subscrit. És precisament perquè era conscient d'aquest risc que durant la campanya electoral no va parlar en cap moment a favor de l'amnistia. Sánchez sabia quina seria la reacció de la dreta i l'extrema dreta del país i fins a quin punt crisparia l'ambient. Però l'aposta li ha sortit bé. Ja és president per segona vegada.

Els que l'han ajudat a aconseguir el seu propòsit han de ser ara mínimament coherents, i entendre que el compromís adquirit no ha sigut només per evitar la presó o per deslliurar-se de la resta de pena que els quedava per complir, com la inhabilitació inherent al delicte de malversació, per exemple. Les previsions econòmiques a mitjà termini no són engrescadores. La legislatura que ara comença també estarà plena de dificultats. Tant de bo que el retorn a la política comprengui totes les àrees. No seran els observadors internacionals els que ens deslliuraran de la inflació ni de les dificultats de moltes famílies i gent jove que no poden satisfer les seves necessitats bàsiques. Per això convé que les forces polítiques de l'aliança de la investidura sàpiguen administrar ara amb responsabilitat els rèdits de la victòria política aconseguida.

Feijóo ha tornat amb aquest debat a la casella de sortida. Des que va posar els peus a Madrid el seu objectiu ha sigut aprofitar la primera ocasió per retornar el PP al Palau de la Moncloa. Li van dir tants i tantes vegades que ho tenia fet, que el desgast de Sánchez era tan fort i que el PP guanyaria les següents eleccions sense baixar de l'autobús, que s'ho va creure. Però ara ha comprovat que haurà d'esperar. No sabem si la nova legislatura serà gaire llarga. Sigui com sigui, Feijóo tindrà temps ara per planificar millor la seva estratègia i discurs, també sobre Catalunya. El que va passar ahir era previsible i va consistir en un desfogament intens contra Sánchez per haver pogut aconseguir el que el líder del PP no podia ni proposar-se. Ho demostra l'intent de Feijóo d'iniciar una conversa política amb els independentistes en general i amb Junts en particular durant els mesos transcorreguts des de les eleccions del 23 de juliol passat.

Quan acabi el psicodrama del debat sobre l'amnistia caldrà, en suma, comprovar com ha quedat el pati i fins a quin punt la barrera posada a una alternativa de centredreta i extrema dreta és capaç de tirar endavant un programa coherent i d'enviar missatges que generin confiança en amplis sectors socials. Em costa d'entendre, en aquest context, la posició dels empresaris representats per la CEOE sobre els acords d'investidura, i també les manifestacions de jutges a la porta d'alguns edificis judicials. Cadascú té un paper a complir i la democràcia suposa un cert repartiment de ressorts en moltes mans, un sistema de controls i contrapoders basat en el fet que tothom ocupi el lloc que li correspon. Les manifestacions davant de la seu del PSOE al carrer Ferraz de Madrid han sigut aquests dies el pitjor exemple d'una reacció equivocada i, en sentit ampli, violenta enfront de les possibles conseqüències dels pactes per permetre la investidura. Però altres no han sabut jugar el paper que els correspon i s'han excedit.

Els partits independentistes han dit que els pactes d'investidura no són el final de cap camí, sinó un punt de partida per aconseguir noves fites. Jo considero que aquest punt d'inici no ha de portar un altre cop a lluites estèrils per forçar canvis radicals en el sistema de repartiment del poder territorial. Junts, en particular, hauria de ser sensible als missatges que tant Sánchez com el portaveu d'ERC, Gabriel Rufián, els van dirigir ahir. No serà fàcil superar les desconfiances mútues. Però s'haurà d'intentar amb honestedat.