01/12/2023

Després del 25-N

Ara ve Nadal, cantarem nadales i menjarem torró. Després, per fer l'estadística anual amb vista a final d'any, sumarem una mitjana d'una dona morta per setmana a mans de la seva parella o exparella, i actualitzarem la xifra actual, que ja supera amb escreix les cinquanta assassinades.

Ha passat una setmana del 25-N. La societat civil ha demostrat àmpliament i voluntàriament el seu rebuig a la violència masclista. Els polítics, uns de cor i altres per decòrum (aquesta setmana és el que toca) s’han adherit al moviment. N'hi ha hagut altres –innominables– que, també perquè toca, i perquè estan obligats a seguir l'argumentari partidista, neguen la massacre de les dones conceptualitzada com a violència masclista. Manifestar-se contra el drama de les dones assassinades és imprescindible, però insuficient. El que queda clar és que aquesta dinàmica no dona els resultats que s'esperen: les continuen matant i, cada quatre hores de mitjana a l'Estat, una dona és agredida sexualment amb accés carnal. 

Cargando
No hay anuncios

Prevenir la violència diguem-ne d'alta intensitat és molt difícil: no podem tancar tots els homes. L’agressió mortal no té un caire terrorista, sinó més aviat fonamentalista. Als autors els són indiferents les conseqüències de les seves accions. En un percentatge elevadíssim, que sol rondar el 70% dels casos, la mort és la primera notícia que té el sistema; per tant, no es pot valorar ni actuar fins al fet irremeiable. Pocs assassins fugen, després d'haver perpetrat el seu crim. Uns se suïciden, d'altres s'entreguen voluntàriament a la policia. Respecte de la violència sexual, esgarrifa veure la quantitat d'homes que la practiquen. No cal matar per destruir una vida. D'altra banda, les accions preventives puntuals o localitzades (càmeres de vigilància, per exemple) en aquest sentit, pens que desplaçarien els escenaris dels delictes i l'elecció de la víctima, i dubt molt que tenguin un veritable efecte sobre els indesitjables violadors. Tampoc la presó dissuadeix, la reincidència és habitual en aquest tipus delictiu agreujat. Dic presó, però la legislació actual facilita pactes que permeten eludir-la amb distintes penes allunyades de la de privació de llibertat. Això sí, han d'assistir sovint a cursos rehabilitadors. Cadascú tindrà la seva opinió sobre l'eficàcia d'aquesta forma d'encalentir cadires, en tot cas.

Ara com ara, la llei tampoc permet practicar la declaració primerenca amb contradicció de les víctimes i poder començar així la teràpia posttraumàtica sense entrebancs. Això evitaria haver de repetir ics número de vegades els fets, esperar anys i, després, reviure de nou l'agressió el dia del judici. Eludir aquest darrer suplici fa que es donin sentències 'lleus', per conformitat. Si es pogués preconstituir la prova –així es denomina jurídicament la declaració avançada– citada i començar a oblidar-se'n, s'engegarien més judicis i es dissuadirien conformitats prèvies. Dins un calaix de la taula del seu despatx, per cert, el nou ministre de Justícia trobarà una petició d'Homes per la Igualtat per modificar la Llei d'enjudiciament criminal en aquest sentit.

Cargando
No hay anuncios

En deixar la violència d'alta intensitat, arribam a la mitjana o baixa. Aquí parlam de centenars de milers de denúncies de dones dins relacions actuals o anteriors de parella, i d'una xifra (negra) indeterminada que encara no ha aflorat. En aquests casos, la resposta de l'Administració, sigui social, policial o jurídica, és reactiva. Una intervenció d'urgència, sobre la qual es pot millorar, i una nova víctima que ha entrat dins el sistema. En normalitzar-se la situació entrarà en la tercera fase (recordem que la primera és la preventiva) i el seu cas serà objecte d'atenció. Aquesta atenció sovint es cataloga erròniament de protecció. De fet, la protecció de les víctimes de violència de gènere només és eficaç en els casos greus. El que intent explicar és que la paraula més utilitzada dins el tractament de la xacra és 'protecció', quan precisament el que hi ha és molta atenció i poca protecció.

Hem de reconèixer, tanmateix, que la policia ho té difícil, a l'hora de protegir les dones. D'on els treim? El que sí és molt efectiu, i s'hauria de fer servir amb major freqüència, són els dispositius electrònics de control. Aquests aparells informen la víctima i la policia d'apropaments prohibits. Permeten donar temps de reacció a la perjudicada, i també a la policia intervenir d'urgència. Tenir mitjans a bastament, fomentar-ne l'ús i perfeccionar-los tècnicament és una bona inversió protectora.

Cargando
No hay anuncios

Totes discriminades; moltes, coaccionades; moltes, també, violades; altres, assassinades. Els culpables: homes, majoritàriament. Les víctimes: dones, quasi sempre. S'han de repensar molts aspectes, no anem gens bé. Després del 25-N tot continuarà igual, no ens enganem, i així fins l'any que ve.