15/01/2024

Despatxant d’ultratomba a través de la premsa

2 min
'Nuvis al cementiri. Barcelona, 1962'

Les esqueles són un gènere aparentment immortal. Deu ser que les defuncions no passen mai de moda. Moltes segueixen fórmules estereotipades, així que les que se surten del guió criden l’atenció. És el cas d’una que es publicava aquest diumenge, en recordatori del decés d’Edelmira Banús i Pont. Després d’un text seguint les convencions de rigor que marca el gènere, hi ha una frase final cridanera: “Mare i pare, només dir-vos que al desembre, amb els nois, vàrem començar les obres de rehabilitació integral del vostre àtic a Cambrils”. Em sembla una anotació de gran força, pel contrast entre la solemnitat del moment i el caràcter mundà de la comunicació. Em porta ecos d’aquella fantàstica nota del 1914 als diaris de Kafka: “Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda, classe de natació”. L’apunt final d’aquesta necrològica em sembla, també, deliciosament nostrada. Los catalanes hacen cosas, que deia aquell.

El cas és que, a través de l’escriptor i crític Joan Josep Isern, insigne col·leccionista d’esqueles singulars, veig que en anteriors aniversaris el fill de la finada havia consignat actuacions d’una naturalesa similar. “Mare, els llogaters dels pisos primer i segon de la casa bonica del carrer Mallorca de Barcelona finalment ja han marxat. El del primer el gener de l’any passat i el del segon aquest octubre passat”, li contava ara fa just quatre anys, després d’altres consideracions elevades i espirituals més canòniques. Com que la mort té un devastador poder igualador, em manifesto devot de les esqueles atípiques. En un món que tendeix perillosament a l’homogeneïtzació dels missatges, trencar la cotilla del format habitual em sembla un bonic homenatge i una sentida manera de dir "Aquí hi va viure un individu. Algú únic i particular".

stats