Desinformació, l'altra guerra
“Doni suport al senyor president”. Aquesta invitació apareixia a la pàgina web de la presidència d'Ucraïna amb l'objectiu de demanar el suport dels ciutadans en un dels moments més dramàtics de la història del país. En condicions normals milers d'ucraïnesos haurien pogut signar aquest manifest digital. Afortunadament, no ho van fer. Diversos equips d'investigadors en desinformació i ciberguerra van detectar que aquesta pàgina web no era l'oficial, encara que ho semblava. Era, en realitat, una còpia, un clon en el qual els pirates informàtics havien introduït una finestra emergent perquè els ciutadans hi entressin des dels seus ordinadors i signessin el manifest.
Aquesta finestra oberta a l'ordinador de cada ciutadà hauria estat la porta per a un malware, un programari maliciós. "L'entrada d'un troià en els ordinadors de desenes o centenars de milers d'ucraïnesos podria haver provocat un dany incalculable en la infraestructura d'internet d'Ucraïna", observa l'article de Bellingcat, un dels organismes de verificació més prestigiosos del món i col·laborador en aquesta investigació de l'especialista Snorre Fagerland.
Aquest és un dels episodis recents que il·lustra millor el mestratge que Rússia ha adquirit en l'art de la guerra híbrida i que té en els ciberatacs i en la desinformació dues de les seves principals armes. Fa dècades que es preparen per a això. “Un dels atributs de la guerra futura serà la confrontació de la informació, la informació com a arma, com ho són els míssils, les bombes o els torpedes”. Són paraules pronunciades el 1998 pel general Vladímir Sliptxenko, vicepresident de l'Acadèmia Russa de Ciències Militars. La història dels últims quinze anys ofereix un seguit d'exemples dels atacs sense contacte. Les eleccions presidencials nord-americanes del 2016 es van veure alterades per una ingerència russa de tal magnitud que les seves conseqüències encara són analitzades i els seus responsables investigats. Va ser tanta l'eficàcia amb què es va llançar un cabal ingent de notícies falses –difoses en desenes de formats diferents a través de xarxes socials i webs– que la serenor del debat electoral es va veure seriosament perjudicada. La maquinària russa es va tornar a activar el 2017 a França per desestabilitzar la campanya presidencial francesa i inclinar-la a favor de la candidata ultra Marine Le Pen. I des d'aleshores no s'ha aturat.
El repte d'Occident ara és compensar el retard històric que han patit els seus principals organismes supranacionals a l'hora d'identificar i combatre amb eficàcia aquests atacs en l'era de la guerra híbrida i permanent. Els laments van quedar reflectits en diversos documents oficials, entre el 2016 i el 2017. És el cas d'un revelador informe que l'Assemblea Parlamentària de l'OTAN va encarregar a la diputada canadenca Jane Cordy sobre els perills que comportaven en matèria de seguretat les xarxes socials. Rússia té en aquest informe un capítol propi, les conclusions del qual van alarmar Cordy després de consultar nombrosos experts. Les tàctiques de desinformació russes estaven, ja aleshores, molt desenvolupades: bots, trols contra opositors i operatius internacionals a la caça i conquesta del relat en l'esfera internacional. Després de consultar nombrosos experts, Cordy semblava realment alarmada.
“Els guerrers russos de la informació reaccionen davant dels grans esdeveniments internacionals amb una celeritat increïble i arriben a grans audiències, als quatre punts del planeta, difonent relats pro Kremlin i disseminant històries no verificades o teories del complot”. Després de recordar els milers de milions de rubles destinats per Putin a “augmentar la seva presència als mitjans mundials desenvolupant els seus propis òrgans d'informació multilingüe, com Sputnik i RT”, la diputada es fa ressò d'un diagnòstic demolidor: “Rússia porta un avantatge de deu anys als Estats Units en la utilització de les xarxes socials en les operacions d'informació”.
Un lustre després, les nacions occidentals s'enfronten al repte de les ofensives invisibles i perjudicials, per a les quals Rússia s'ha preparat tant de temps. No només els governs: també els mitjans de comunicació necessiten adaptar les estratègies de comunicació. El periodisme de guerra necessita una redefinició dels seus contorns per poder observar i narrar una part de la guerra. La feina d'observació a les xarxes socials i de verificació de continguts no és gaire lluïda però resulta indispensable per comprendre el món complicat en què vivim i per complir amb el deure d'un periodisme de servei públic. I, no menys important, perquè els mitjans o els professionals no acabin, per desconeixement o ignorància, sent còmplices involuntaris dels grans senyors de la desinformació.
