22/09/2022

Desfullant la margarida

3 min
La reunió setmanal del govern de la Generalitat dimarts passat.

Als ulls de tothom, el govern de coalició entre Esquerra Republicana i Junts per Catalunya a la Generalitat és un matrimoni de conveniència. Ho és, exactament igual com passa amb el govern de coalició que hi ha a Espanya entre el PSOE i Podem o el govern de la Diputació de Barcelona entre el PSC i Junts. La immensa majoria de governs de coalició que existeixen s’expliquen, sobretot, per les necessitats aritmètiques que tenen, però el fet que sempre estiguin compostos per formacions polítiques que acabaran sent adversaris electorals fa que sigui habitual l’exhibició de diferències en públic per intentar marcar perfils propis.

Però que les coses tinguin explicació no és suficient per tenir la comprensió de la gent. El soroll i les picabaralles són el camí més curt per arribar a fatigar la ciutadania i per desconnectar-la de la bona feina que pugui fer un govern. De fet, el soroll partidista alimenta la convicció dels que pensen que la política no serveix per a res de bo.   

En el cas de Catalunya, portem molts mesos d’aquest soroll sobre la continuïtat de Junts al Govern. La cosa va començar després del Congrés que Junts va celebrar el juny passat i es va amplificar quan, en aplicació del Reglament del Parlament, Laura Borràs va quedar suspesa de les seves funcions com a presidenta de la Cambra. Després, tot va passar a dependre d’una auditoria interna per avaluar el grau de compliment del pacte amb Esquerra, i ara tot es fia al que pugui plantejar el president Pere Aragonès en el debat de política general que s’ha de celebrar la setmana vinent. Comptat i debatut, ja portem quatre mesos durant els quals un dels socis de la coalició ha sotmès a discussió pública si ha de continuar o no formant part de l’executiu català enmig d’un debat intern en què hi ha opinions per a tots els gustos.

Qualsevol decisió que prengui Junts per Catalunya, i més encara si ho fa com a resultat d’una consulta a la seva militància, serà ben legítima. Però, més enllà de la dinàmica interna del partit, estar desfullant la margarida en públic fa la impressió que és un mal negoci polític a tots els nivells. Seguint la lògica de partit, és dubtós que Junts pugui sortir reforçat davant l’electorat, que acostuma a penalitzar aquells que exhibeixen divisió interna; seguint la lògica institucional, segur que desgasta veure com el govern es fa d’oposició a si mateix, i seguint la lògica política és molt mala notícia que el moviment independentista s’identifiqui amb l’agror i amb els retrets. Fer-se mal a si mateix sense obtenir cap guany a canvi seria una solemne estupidesa.

Davant d’aquest espectacle, l’únic que n’espera alguna cosa, amb la paperina de crispetes a la mà, és el PSC de Salvador Illa, que té les esperances dipositades més en els errors que puguin cometre els altres que en els encerts propis. La gran esperança socialista és que s’esberli la majoria independentista, perquè sap que és l’única opció realista de poder optar a la presidència de la Generalitat. Si Junts per Catalunya, en acabar de desfullar la margarida, decideix sortir del govern i passar a l’oposició, es fa molt difícil pensar que després d’unes eleccions al Parlament es podrà refer la confiança entre els partits independentistes per tornar a formar una majoria de govern. Trencar el pacte de legislatura representaria dinamitar-ho tot i deixar la via oberta a altres fórmules com les que ja hem vist a la Diputació o a l’Ajuntament de Barcelona.

Tenen raó els que diuen que així no es pot continuar, perquè estar alhora al govern i a l’oposició conduirà a una situació insostenible. El president Aragonès, a risc de ser titllat de tebi, ha acreditat en múltiples ocasions el seu temperament conciliador davant d’algunes provocacions i deslleialtats, igual com ja va fer com a vicepresident en els moments més convulsos de la presidència de Quim Torra.

El debat de política general que comença dimarts al Parlament és una nova oportunitat per posar el comptador a zero i deixar enrere els retrets. És un bon símptoma que els màxims dirigents de Junts hagin verbalitzat que no són partidaris de fer ultimàtums als seus socis, perquè això seria portar les coses a un carreró sense sortida, amb un mal final assegurat. 

Per ser un projecte guanyador, l’independentisme ha de ser identificat amb les solucions i no pas amb els problemes. Els retrets, les agrors i les desconfiances només serveixen per encongir el moviment i per allunyar-se dels que s’hi haurien de sumar, i fan les delícies d’aquells que, com els socialistes, esperen pacientment que un cop desfullada la margarida es prengui l’opció d’engegar-ho tot a rodar.

stats