15/07/2023

Des de Barcelona, ¿anem a París?

Avui no resulta desproporcionada la comparació entre ambdues ciutats, Barcelona i París. Capdavanteres en oferta turística, pèrdua de població, escassetat d’habitatge assequible, gentrificació, contaminació mediambiental, manca de sòl lliure i desequilibri social. Avui, amb la coincidència d’un govern socialista. A París, Anne Hidalgo, alcaldessa des del 2014, ha revalidat el càrrec fins al 2026, amb prou veterania per dissenyar una estratègia de ciutat davant les Olimpíades del 2024. A Barcelona, el també socialista Jaume Collboni necessàriament haurà de definir una nova estratègia després d’una campanya caracteritzada per la negació de les actuacions de l’anterior consistori.

Per entendre la política urbana a París és important referir-nos a l’herència rebuda de l’anterior alcalde, Bertrand Delanoë (2001-2014), que fomentà actuacions de cara a reduir la contaminació i els problemes de circulació. Va ser promotor de la recuperació de les ribes del Sena i el sistema de bicicletes públiques. I el que és més important, aprovà el 2006 el PLU (Pla Urbà Local) per tal de reequilibrar la composició social i la qualitat de vida de diferents districtes de la ciutat. Tot a partir d’implantar habitatges socials en els barris de l’oest de la ciutat. Un objectiu que s’ha complert parcialment, ja que s’ha passat del 13% al 25% d’habitatge social en aquelles zones.  

Cargando
No hay anuncios

L’acció de govern d’Anne Hidalgo (2014-2020; 2020-2026), amb un nou PLU, aprofita la cita olímpica del 2024 per transformar la ciutat i convertir-la en un referent mundial de cara a apaivagar els efectes del canvi climàtic i a reequilibrar socialment els districtes parisencs. Per assolir el primer objectiu assumeix el compromís de la neutralitat de carboni per al 2050; a partir d’una política de transformació i reciclatge de l’edificació existent (París no construeix, es transforma), proposant la vegetació massiva per arribar a 10-12 m² de verd per ciutadà (avui 5,8 m²), promocionant els materials de base geobiològica en detriment del formigó i canviant els hàbits de mobilitat per recuperar l’espai públic per als ciutadans. Tot continua amb la voluntat d’equilibri social a través d’ajustar els percentatges d’habitatge públic i accessible als diferents districtes de la ciutat, i amb això aturar la pèrdua de població que es veu obligada a emigrar i garantir que els ciutadans que treballen a París tinguin la possibilitat d’un habitatge assequible. L’habitatge social passarà del 25 al 40% el 2035 amb la imposició que en les zones amb un dèficit d’habitatge social (menys del 10%), els nous edificis de més de 500 m² disposin d’un 50% d’habitatge social. Evidentment, aquesta política comptarà amb l’oposició de sectors financers o immobiliaris; tanmateix, el nou PLU és fruit d’una consulta pública extensa en la qual han intervingut especialistes, associacions ciutadanes i empreses, i es preveu que tindrà l'aprovació definitiva el 2024.

Cargando
No hay anuncios

A Barcelona, en acabar les eleccions s’obliden els debats i s’apaivaga el soroll de les proclames. Tanmateix, acceptant el marge de confiança dels primers cent dies de govern, ja avui s’apunten estratègies que indiquen línies d’actuació que discorreran lluny de les comentades per a la capital francesa.

Respecte al desequilibri social de Barcelona, ja hem vist el grau de responsabilitat que s’atorga al dret a l’habitatge assequible, així com la necessitat de la barreja social al conjunt de la ciutat. En aquest sentit, no resulta gens esperançadora la promesa de derogar la mesura municipal de la qualificació del 30% per habitatge protegit a les noves construccions i grans rehabilitacions, més considerant que el percentatge d’habitatge social a París és del 22%, enfront del 2% a casa nostra.

Cargando
No hay anuncios

L’oposició a nous espais públics a l’Eixample –en defensa de la mobilitat del vehicle privat– reconduint-los cap a l’interior de les illes, és una caricatura del significat ciutadà d’un espai públic. El simple passeig postelectoral pels espais recuperats fa trontollar la proposta. Un espai públic és quelcom més que un lloc per a menesters individuals, i fa referència a l’activitat i interrelació dels ciutadans. En tot cas, la recuperació de l’espai públic continuarà en una ciutat tan atapeïda com Barcelona, tal com passa en altres grans capitals europees.

Respecte a la gentrificació, cal recordar que un article de la primera tinent d’alcaldia, “Pacificar per transformar”, afirmava que si no se solucionen els problemes d’equilibri social, disposar d’un espai públic de qualitat pot ser contraproduent, fet que corrobora la coherència de la proposta de París, en defensa dels ciutadans en risc d’exclusió.

Cargando
No hay anuncios

Potser és aviat per contraposar els dos models. Tanmateix, sorprenen les omissions del programa socialista a Barcelona i el desequilibri entre l’ambició transformadora de les dues ciutats. ¿Quina resposta ens donem al canvi climàtic, a la neutralitat de carboni, a la salut, a l’equilibri social, a la vegetació urbana, etc.? Davant d’aquests problemes, no sembla engrescador mantenir-nos en el debat sobre la neteja pública o la seguretat ciutadana, qüestions importants, però recurrents cada quatre anys.

Mentre tot això s’aclareix, anem a París, una ciutat sortosament en obres en què cada vegada amb menys cotxes es passejarà millor.