La depilació com a autocura

En quin moment tenir un petit oasi de temps lliure –un ventall de temps que no sol ser de més de dues hores un pic a la setmana– ha esdevingut, per mi, un ritual de “bellesa” assegurat?

Tot d’una que tenc una estona a casa sense aparentment res a fer, el meu cap ho interpreta com una oportunitat ideal per sotmetre’m a tota una sèrie de tortures domèstiques, de cap a peus. I ho tenc ben estudiat. La primera passa, per optimitzar al màxim la sessió de masoquisme, és aplicar qualsevol producte hidratant als cabells, i com més dens i oliós, millor. Una vegada el cap ha quedat embetumat, és el torn del rostre: argila, algues marines, cafè... tant és l’ingredient estrella de la mascareta, mentre la pell quedi ben tibant, que això és el que fa l’efecte de donar algun resultat. A continuació, arriba el moment de seure a la dutxa epilady en mà. Segons el temps entre depilació i depilació, aquest procediment em pot dur fins a una hora. Després d’enrogir una bona part dels porus de la pell, trec les eines d’ungles. Tallar, llimar, hidratar i pintar són les accions que repetesc fins a 40 vegades en total. I, ara sí, arriba el moment de seure i estar quieta, perquè no hi ha res millor que un pintaungles fresc, acabat de posar, per immobilitzar una dona.

Enumerar aquestes accions és tan ridícul com sotmetre-s’hi i comprar el discurs que, efectivament, són un tipus d’autocura. Per a nosaltres, la higiene i la cura personals se suposa que han de ser una qüestió de gaudi i repòs, que ens proporcionam nosaltres mateixes. Per a ells, en canvi, sol ser una opció fàcilment eludible. I sí, és cert que ara ha començat a trontollar el cànon de dona amb el cos tan depilat com la pell llefiscosa d’un dofí, prima, amb els cabells llargs i sedosos i un cutis perfecte –preferiblement blanc, és clar–, i que els homes també estan sotmesos als seus.

Però la indústria i la cultura de la bellesa hegemònica sempre troben estratègies per aprofitar-se de les febleses del sistema social, que ara mateix radiquen en l’estil de vida atropellat, amb més hores de feina que de son, totes a costa d’un oci personal en vies d’extinció. Aquesta ha estat la fissura perfecta per vendre’ns el cultiu de la imatge com a temps que ens dedicam a nosaltres mateixes, quan realment l’estam sacrificant només per perpetuar els estàndards de sempre.