La demografia és molt punyetera
"La sobrepoblació no es pot mirar només des d'un prisma, té diverses cares, diverses arestes que cal abordar: aquest és un dels grans reptes de la nostra societat i no podem quedar de mans plegades”. Això va afirmar Josep Melià, d'El Pi, ara fa uns mesos, quan va proposar una bateria de mesures per limitar el parc automobilístic, la flota de cotxes de lloguer, aconseguir el control de ports i aeroports, limitar la compra d'habitatges per part de no residents i augmentar la superfície de sòl urbà o urbanitzable per a usos turístics, residencials o mixtos, entre d'altres mesures.
S’ha de dir que el tema que planteja El Pi no és nou. Cada temporada turística passa el mateix: si no s’omplen els hotels es considera que hi ha crisi, i si s’omplen, que a “a Mallorca no hi cap més gent”... Què hem de fer, els mallorquins som així! Ara bé, no es pot negar que tot indica que no és sostenible socialment i ecològicament un creixement continu de turistes any rere any. Avui hi ha cinc milions més de turistes que fa vint anys i la sensació de saturació és insuportable per a bona part dels residents.
Però deixeu-me fer un incís. Això no és sinònim de sobrepoblació. De fet, a les Illes Balears hi cap moltíssima més gent i, de fet, fins i tot és necessari. M’explic. Mallorca té 244 h/km2; Barcelona, 16.000 h/km2. El pensador T. Malthus ja va advertir que hi havia sobrepoblació al món... el 1798! I és que fa segles que es ve demostrant que davant l'augment de la pressió demogràfica, els éssers humans som capaços d'innovar i desenvolupar mecanismes econòmics i socials que permeten el sosteniment dels habitants i el progrés social. A més, tot ho hem de veure amb perspectiva.
En el darrer segle, la població de les Illes Balears s’ha multiplicat per quatre, en la mateixa proporció que la població mundial. En canvi, territoris com Madrid o Catalunya han incrementat els seus efectius cinc o sis vegades en el mateix període de temps. Qui té sobrepoblament? A més, malgrat tot, el nostre potencial demogràfic –i per extensió, el nostre talent, mà d’obra i força productiva– és relativament limitat, superant escassament el milió de persones. A nosaltres ens pareix que hi ha molta gent a Mallorca, però el fet és que només es la resposta a unes dinàmiques demogràfiques globals. El món arribarà als 13.000 milions de persones l’any 2100, i nosaltres ens hi haurem d’adaptar. No podem posar barreres al mar (i de fet, els nostres empresaris no ho volen… o no ho veieu?).
El que és evident és que tots aquests canvis provoquen una sensació d’inseguretat constant, especialment entre la població autòctona. És el que s’anomena la societat líquida. Aquesta és una societat on la incertesa per la vertiginosa rapidesa dels canvis ha debilitat els vincles humans. El que abans eren nexes potents ara han esdevingut llaços provisionals i fràgils. Per un costat, hem entrat en un món d'instagram, millennials i hipsters. Per l'altre, la societat envelleix sota el marc de l’anomenada Segona Transició Demogràfica: el nombre de nins es redueix a poc més d'un fill per parella (1.3 l'any 2020), alhora que l'esperança de vida s'allarga sense parar (10 anys entre 1975 i 2015). Això permet mantenir, a grans trets, els efectius poblacionals, però envellint-nos com a societat. S’espera que cap a l’any 2030 un de cada quatre mallorquins tingui 65 anys o més, i molts d’ells viuran sols. Emperò la població no deixarà de créixer, unes 250.000 persones en 10 anys, gràcies als nouvinguts. Això suposarà una mà d’obra abundant i un necessari rejoveniment de la societat. L'illa té fam de cambrers, picapedrers i cambreres de pis, i els nostres fills no són suficients. Així que demanem mans a qui en té per donar. En unes dècades un de cada tres mallorquins haurà nascut a l’estranger, majoritàriament a l’Àfrica Subsahariana… Què voldrà dir 'ser mallorquí', llavors?
El que vull dir amb això és que en el segle XXI la immigració és un element estructural clau dins una societat pròspera. El que ens fa diferents als mallorquins de la resta de territoris desenvolupats és que aquest és un fenomen relativament nou, i no hi estem acostumats. De fet, les Illes Balears, en els darrers vuit segles, han estat una terra d’emigrants. Abans de 1950 només el 10% dels illencs no havia nascut a l’Arxipèlag, avui aquest percentatge arriba al 50%. Posteriorment, entre 1950 i 1970, les persones residents a les Illes Balears nascudes a altres indrets d’Espanya varen arribar a superar el 20% del total, i entre 1990 i 2010 el nombre d’habitants provinents de l’estranger va passar del 4,5% al 23%, en bona mesura individus extracomunitaris. A tot això, a més, s’hi han de sumar centenars de milers de treballadors que venen a fer la temporada turística.
La lliçó de tot plegat és clara. No ens estressem, el món no s’acaba amb l’augment demogràfic. No siguem alarmistes, perquè el futur no està escrit. Ara bé, una cosa és certa: si el que volem són platges desertes i carreteres sense embussos, més que plantejar-nos si sobra gent, hauríem d'anar pensant en canviar els nostres hàbits de consum (i per extensió, el nostre model econòmic), i començar a entendre que no és sostenible per als illencs un món en el qual la riquesa no deixa de créixer any rere any (6,4% en 2017) però on el 70% dels adults només controla el 2,7% dels diners.