Deixem enrere el ‘duty-free’ i recuperem ca nostra

A Son Sant Joan, el Codolar o Menorca no aterren avions. Aterren decisions que no hem pres. Cada turista que posa peu als nostres aeroports és la prova palpable que hem deixat de governar-nos a nosaltres mateixos. Som l’únic territori de l’Estat amb més de 30 milions de passatgers anuals i zero capacitat de decidir res sobre com funciona l’aeroport. I què fa Madrid? Comptar passatgers com qui compta doblers. I nosaltres? Aguantar el temporal, amb somriure institucional, mentre les conseqüències ens pixen a sobre i ens diuen que plou.

Fa temps que denunciam aquesta situació, i fa temps que ho feim des de tots els llocs, i també allà on toca: Primer al Senat i ara al Congrés; on tot es decideix com si Espanya fos una única pista d’aterratge que desemboca a la Gran Via de Madrid. Personalment, he registrat i defensat propostes de cogestió aeroportuària, mocions, preguntes parlamentàries i, fins i tot, he aconseguit que es parli dels nostres aeroports fora dels fulls de balanç d’Aena. Però, és clar, què volen aquests de les Illes? A sobre que tenen turisme, platges i ensaïmades encara volen poder decidir?

Sí, ho volem. Volem decidir perquè el que passa a l’aeroport no queda a l’aeroport. Repercuteix sobre el preu dels habitatges, sobre la mobilitat, sobre els serveis públics, sobre els espais naturals i, en definitiva, sobre la capacitat de viure a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera sense haver de fugir-ne. Volem decidir perquè som nosaltres, els que vivim aquí, els que patim quan arriba la temporada alta (que cada vegada és més alta i menys temporada) i els avions es converteixen en un exèrcit de 747’s enviats per la Mare Pàtria per dinamitzar l’economia… de qualcú altre.

Som una colònia turística de rendiment alt. Fins i tot ens fan creure que això del turisme és com una mena de missió nacional: Mallorca, la locomotora de l’Estat. Una locomotora que s’alimenta de quilowatts humans, de cambreres de pis precàries, d’infermeres saturades i de pagesos expulsats dels seus camps per l’especulació. Aquesta locomotora està a punt de descarrilar, però als despatxos d’Aena només els interessa saber si aquest any superarem els 31 milions.

Des del Congrés, he intentat explicar que la cogestió no és un caprici local ni una dèria sobiranista. És una qüestió de responsabilitat, d’equilibri i de sentit comú. Quina democràcia pot funcionar si els territoris no poden incidir sobre les infraestructures que condicionen el seu dia a dia? He proposat que el Govern de les Illes Balears i els consells insulars formin part de la gestió aeroportuària, amb capacitat real de decisió. Sabeu què m’han respost? Silenci administratiu. O pitjor: condescendència. Amb sort, et diuen que “ho estudiaran” mentre preparen una ampliació del duty-free.

Ara bé, som on som perquè qualcú vol que hi siguem. Son Sant Joan no és només un aeroport: és el moll de càrrega d’un model econòmic depredador. I fins que no hi posem fre, les Illes continuaran sent el resort de moda. Que consti: no estam contra el turisme. Estam contra aquest turisme. El de la sobresaturació, el que ens roba l’habitatge, el que desfigura la nostra cultura i el que converteix cada cala en una gàbia amb vista a la mar. Volem un model que ens permeti viure, no només sobreviure mentre altres s’enriqueixen.

És per això que, des de Madrid, continuarem donant guerra. Per molt que ens tractin com a raretats de províncies. Per molt que ens diguin que els aeroports “han de funcionar amb criteris d’eficiència empresarial”, com si això fos un supermercat de passatgers. I per molt que ens mirin amb aquella cara de “ja hi tornau amb això de la cogestió”.

Sí, hi tornam. I hi tornarem cada setmana, si fa falta. Perquè ca nostra no pot ser només una destinació. Ha de ser un lloc per viure. Per viure millor, que deia l’eslògan de la nostra coalició a les eleccions estatals del 2023. I per decidir. Mentre no puguem fer-ho, continuarem essent unes illes controlades des d’una torre de control que no ens veu ni ens escolta. Però ens trobaran. A la pista, als carrers i al Congrés. Farem el que sigui per recuperar ca nostra.