Com defensar-nos de l'onada trumpista

L’atac brutal que té en marxa la nova administració Trump i els seus aliats de la tecnooligarquia contra tot el que sona a públic és tan exagerat que ens pot semblar simplement estrambòtic, i com a tal passar a formar part del que anem comentant amb els companys de feina i els amics i amigues quan tenim una estona. Però la cosa és molt més seriosa, ja que quan s’ataca la despesa pública, els servidors públics, els impostos i tots els anomenats “xiringuitos“ institucionals, darrere seu hi ha polítiques i serveis públics essencials per a una gran part de la població. Per altra banda, no és només una excentricitat més de la nova era trumpiana, sinó que a Europa (i a Catalunya) hi ha molts partidaris d’aplicar la mateixa lògica a un sector públic al qual acusen de malbaratar recursos, de preocupar-se només dels que s’aprofiten del sistema i d’haver crescut de manera desmesurada.

Una part del discurs de Trump i els seus companys de viatge el coneixem de fa temps. No cal anar a l’època de Thatcher o Reagan, ja que molt més a la vora vam poder patir les conseqüències de l’aplicació d’aquests principis en plena resposta europea a la crisi financera del 2008. Però ens equivocaríem si la reacció a aquestes atzagaiades es limita a defensar les polítiques i els serveis públics que tenim com si funcionessin d’allò més bé. I no és així. Avui no n’hi ha prou amb defensar la idea d’un servei públic com aquella infraestructura que dona resposta a necessitats socials plenament reconegudes com a tals. Hem de reconèixer que la concepció de servei públic i de necessitat social ens ve d’una època en la qual els problemes dels ciutadans estaven ben delimitats i per cada necessitat específica hi havia un servei a disposició. Era una època en la qual l’estructura social era significativament homogènia i els ciutadans, en general, disposaven de xarxes socials que funcionaven de manera autònoma i confiable. Em refereixo a xarxes familiars, de veïnat, a la feina i, a més a més, amb una presència territorial notablement estesa. Els serveis públics, per homogenis i especialitzats que estiguessin, veien complementades les seves carències (personalització, articulació, complementarietat) pels vincles comunitaris que es donaven de manera natural.

Avui dia les coses no funcionen igual. Molts dels serveis públics intervenen donant resposta a persones que, en molts casos, no disposen de les xarxes ni familiars, ni de veïnatge, ni de feina que abans existien. El procés d’individualització, diversificació i fragmentació social s’ha vist agreujat, entre altres coses, per la precarització de les feines, la desaparició de les grans i mitjanes indústries i l’enorme mobilitat residencial. Tenim uns serveis públics construïts i pensats amb relació a un model social que ja no existeix. I això el que fa és carregar sobre aquests serveis públics feines que no corresponen al seu perfil tècnic o professional.

Si la conclusió és que tenim uns serveis públics que han estat pensats per respondre a una societat que ja no existeix, quina és la resposta? La de Trump i els seus aliats antiestatalistes és que la resposta està en el mercat i en la tecnologia. La de Vox i l’extrema dreta reaccionària és que està en l’estat autoritari i classista. Però hi ha altres alternatives. Cal reconstruir la idea de la resposta pública a les necessitats socials (que segueixen existint, en forma més complexa, més diversificada i amb greu perill de generar processos d’exclusió irreversibles) enriquint la necessària resposta institucional amb components comunitaris i mutualístics. És a dir, fent que quan parlem de respostes públiques a problemes socials no ens limitem a parlar de les administracions i les seves respostes institucionals, sinó que hi afegim el gran capital, que seguim tenint i que cal reforçar, de la iniciativa social, del mal anomenat tercer sector (que és més aviat el primer), de l’acció comunitària que viu a les entitats de familiars a les escoles, als centres cívics, a les biblioteques, a molts equipaments culturals que fan xarxa, i a tantes associacions i entitats que articulen, apleguen, vinculen, actuen i cuiden.

Defensar el que és públic enfront de l’onada privatista i autoritària que ens vol passius i consumidors exigeix que els serveis i els servidors públics es preocupin d’estimular i fer costat a les xarxes socials que ja existeixen i les que puguin generar-se. La reforma de l’administració pública que ara tant es propugna hauria de comportar el sorgiment d’uns nous funcionaris que no només es preocupessin per proveir serveis, sinó també per activar cohesió social, veïnatge, capacitat d’escoltar i d’ajudar en les imprescindibles tasques de cura. Uns serveis públics col·laboratius que entenguin que els ciutadans són persones amb capacitat d’acció amb qui cal actuar plegats (com bé diu l’article 43 de l’Estatut). Si aquesta aliança no la construïm i la defensem, ens passaran per sobre.